Cercar en aquest blog

dilluns, 4 d’abril de 2016

"Sota les llambordes, la platja", de Núria Borrut

Aquesta setmana volem presentar-vos l'obra guanyadora del IV Premi Gregal de Novel·la, Sota les llambordes, la platja, una novel·la d'amor i passió ambientada al París del maig del 68. Creiem que la millor manera de conèixer l'obra és de la mà de la pròpia autora, Núria Borrut.



  Títol: Sota les llambordes, la platja
Autora: Núria Borrut
Pàgines: 260
Preu: 19,50 €


Els últims anys de la dècada dels seixanta del segle passat són un període històric que sempre m'ha corprès i ha desvetllat, desvetlla i desvetllarà el meu interès i curiositat perquè per a mi representa el progressisme, oposat a la regressió en els camps socials i polítics que hi hagut fins a l'actualitat.A finals dels anys seixanta semblava que una part important de la joventut estudiant de la classe mitjana d'Europa i Amèrica despertava del seu somieig autocomplaent de currículums acadèmics. No tan sols volien obtenir un títol universitari sinó canviar la seva societat primer i el món sencer tot seguit. Que aquells grapats de joves fossin capaços d'enfrontar-se al poder polític establert a països tan diferents aparentment com Mèxic, Txecoslovàquia, Estats Units, Canadà, Alemanya, Itàlia i França, i iniciar i dur a terme una revolta de cara i ulls diu molt a favor seu, però va tenir conseqüències terribles en la majoria de casos. A Ciutat de Mèxic van assassinar, aquell octubre de 1968, més de mil estudiants a la Plaça de Tlatelolco en una concentració pacífica. A Alemanya es van assassinar a la presó d'alta seguretat de Stuttgart-Stammheim els membres de la RAF durant el seu judici. A Praga, els tancs soviètics acabaven amb les ànsies de democràcia i llibertat dels txecoslovacs expressades políticament per un socialisme no autoritari. Arreu hi va haver morts, les manifestacions van ser brutalment reprimides, molts van anar a parar a les presons. La Guerra del Vietnam era àmpliament rebutjada per la joventut dels EUA i d'arreu del món.Un dels factors que van contribuir a aquests moviments revolucionaris va ser que, per primera vegada a la història, amplis sectors de classe mitjana i fins i tot baixa podien accedir a fer estudis universitaris, estudis que, fins aleshores, excepte algunes excepcions, tan sols hi havien pogut accedir les elits. Avui dia molts dels països arrenglerats en el que alguns diuen el primer món han tornat a fer dels estudis superiors un privilegi a l'abast dels pocs que poden pagar-se'ls i no necessiten mantenir-se durant els quatre o cinc anys que duren. Crec que, així les coses, encara no hem aconseguit cap de les reivindicacions més bàsiques dels moviments de 1968.
El Maig del 68 francès s’inscriu en tots aquells moviments contestataris que van confluir en aquell mateix any i que van ser avortats arreu. A França no hi va haver cap canvi polític substancial al govern francès, es van neutralitzar els seus líders i es van reprimir molt violentament les manifestacions, ja he dit que a altres llocs la repressió va ser brutal i assassina. Tanmateix, les revoltes van tenir conseqüències duradores en la manera de viure i de pensar de bona part de la joventut i van impulsar el desenvolupament de moviments de caràcter civil reivindicatius d’esquerres que actuaven independentment dels partits polítics per donar sortida a les queixes de la ciutadania descontenta i que no se sentia representada per ells.
Núria Borrut i Jordi Albertí el dia de l'entrega del Premi Gregal
Jo en vaig sentir parlar per primera vegada la tardor 1976, quan estudiava, però fora de la facultat. Se’m desvetllà la curiositat i vaig llegir, entre d’altres, Albert Camus, Jean Paul Sartre, Herbert Marcuse, que era el que més m’agradava, així com tots els escrits que van caure a les meves mans publicats en revistes i diaris dels fets que van desembocar en les protestes de 1968. En aquella època de la meva joventut feia anys que la gran onada de reivindicacions havia passat, però com escriptora fascinada per les gestes dels dèbils contra els forts és lògic que més endavant tingués ganes d’escriure una història -o més d’una en el futur, qui ho sap?- que expliqués què es va coure al Maig del 68.
La narració la vaig plantejar viscuda en part en primera persona, els personatges no en podien restar al marge, i vaig crear dues dones protagonistes que participen en els esdeveniments del Maig de 1968 a París. Són membres del Moviment 22 de Març, un dels més radicals, anomenat els “Rabiosos”, estudien a la facultat de Sociologia, junt amb Dani Cohn Bendit. Elles dues es coneixen la nit del 10 de maig de 1968 mentre una fa fotografies i l'altra llença pedres a la policia des d'una barricada. Aquella nit se'n van aixecar més de seixanta al Quartier Latin, que la policia va prendre per assalt provocant centenars de ferits. Però si jo volia que la seva participació en aquells fets no quedés tan sols en el seus records d'estudiants rebels compromeses en la revolta havien de dedicar-se, posteriorment, a una activitat que les mantingués enganxades als esdeveniments polítics i socials de la seva època, havien de dedicar-se a una professió com ara el periodisme, que no les allunyaria dels esdeveniments. Així, Sissi Rodoreda és una fotògrafa de premsa i Chantal Maubeuge una reportera i comentarista de premsa. Treballaran juntes al llarg de tota la seva vida, seran parella, en part empeses per les circumstàncies que els ha tocat viure a cadascuna. Sissi Rodoreda, la fotògrafa, fuig de l'Espanya franquista; Chantal Maubeuge, la periodista, d'un marit ric, masclista i dominant controlat per una mare més dominadora encara.
Abans de morir de càncer, la tardor de 2007, Sissi Rodoreda decideix deixar constància escrita de les seves vivències des del Maig 68 fins a 1977, any de l'assassinat durant el judici contra els membres de la RAF empresonats a la presó d’alta seguretat de Stuttgart-Stammheim. Sissi veia una línia ideològica que connectava els fets de Maig del 68 i la RAF. Per què? Doncs perquè les protestes estudiantils a Alemanya, semblants a les franceses, són reprimides encara més. Sissi Rodoreda s’acosta a Ulrike Meinhof, membre de la RAF, seduïda pels articles que la periodista alemanya havia publicat, sobretot els apareguts a la revista Konkret. Admira la capacitat d'Ulrike d'escriure contra les desigualtats socials i els problemes polítics de la, aleshores, Alemanya occidental. Quan la coneix, la Sissi encara és molt jove i s'estableix entre ella i Ulrike una afinitat. De part de la Sissi és de respecte i profunda admiració, la veu com una germana gran. Per a Ulrike, a causa del seu compromís polític, la Sissi és tan sols algú que li cau bé, però no té temps de cultivar la seva amistat.
Núria Borrut i Isidre Grau presentant la novel·la a Barcelona
Ulrike Meinhof, afiliada al partit comunista d’Alemanya, aleshores en la clandestinitat, és un personatge present en tota la narració però sempre sota el prisma de la relació que vol establir la Sissi amb ella. Tanmateix, no ho aconsegueix perquè poc després d'haver-la conegut, la periodista alemanya entra a formar part de la RAF (Rote Armee Fraktion, Fracció de l’Exèrcit Roig), mal anomenada Baader-Meinhof.
A la novel·la hi ha una altra línia narrativa que lliga el passat amb el present. Poc després de la mort de Sissi, una editorial en la qual la Chantal i ella havien treballat, decideix fer-li un tribut pòstum 40 anys després, el 2008, amb l’edició d’un llibre amb les fotografies que Sissi Rodoreda va fer del Maig del 68. Això seria anecdòtic si no fos perquè un dels editors és un familiar seu, Luc Rodoreda, que ha heretat els escrits de la tia nacionalitzada francesa, rebel autoexiliada i fotògrafa compromesa. La Luc comparteix protagonisme amb la Sissi i la Chantal perquè és el personatge que lliga el passat amb el present de la història, dóna contemporaneïtat i vigència a la narració. Així, doncs, l'acció té dos temps i dos narradors: període de maig de 1968 a 1977 i període de primavera a tardor de 2008. El narrador “contemporani”, el de 2008, és un narrador omniscient que també narra en tercera persona quan i com es coneixen la Sissi i la Chantal. El narrador “del passat” són els escrits de la Sissi, narrats en primera persona i que comprenen el període de 1968 fins a 1977.
Sota les llambordes, la platja, malgrat ser una història de perdedors, és també una història d'esperança, esperança en què encara hi ha qui és capaç de revelar-se contra les injustícies i d'exigir la pròpia realització com a persones lliures, la valentia de dir no. Encara que no se'n parli als mitjans de comunicació ni a la premsa en general, n'hi ha molts més dels que alguns voldrien admetre.

Núria Borrut i Mulet


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada