El passat 22 de gener va tenir lloc, a Santa Maria de Paulatordera, la conferència Energia nuclear, deu motius per dir no. En la presentació hi van participar Rosa Maria Pascual, autora d'On vas, Irina?, i Ramon Gasch, escriptor i enginyer industrial. A més, com a presentadora hi va prendre part Glòria Berbel, llicenciada en Periodisme i tècnica de Recursos Humans a l’Ajuntament de Santa Maria de Palautordera, és també escriptora i ferma activista del Grup d’Escriptors del Montseny (GEM). Amb aquesta entrada, volem compartir amb vosaltres la presentació que va fer Berbel sobre Rosa Maria Pascual i la seva obra.
Us
explicaré una mica qui és la Rosa Maria Pascual i Sellent. La Rosa Maria viu a
Cardedeu des de fa més de 40 anys i ha treballat durant 30 anys com a mestra. A
part d'això, ha gravat llibres per a cecs, ha escenificat contes i relats i, a
més, es fa càrrec de tallers literaris, tant d'escriptura creativa com de
lectura.
Ha fet
llibres pedagògics que s'han publicat per aprendre tot jugant i, a més, ha
estat premiada diverses vegades amb la seva obra narrativa:
Tardor
roja, un mar de boires va guanyar el premi Jalpí i Julià de prosa poètica.
La
meva mare, la meva mestra” va ser finalista del premi de memòria històrica Romà
Planas i Miró
I justament la novel·la que presentem avui, On vas Irina?, va ser
finalista del premi Gregal de Novel·la Històrica 2013.
Quan jo
veig per primera vegada la Rosa Maria, fixeu-vos si és curiós, és quan ella
va fer la presentació de la novel·la d'Alfons Cama, Un pessic a l’ànima, a Cardedeu. I ella em va conèixer quan
jo vaig fer la presentació del mateix llibre aquí. Em va cridar l’atenció la
seva espontaneïtat, la seva manera de dirigir-se a l’auditori, la seva
naturalitat a l’hora de parlar en públic, vaig pensar que era una crack.
Llavors encara no sabia qui era ella, no sabia que escrivia i no l'havia vista pel GEM.
Després,
quan l'he coneguda, he entès moltes coses...
La Rosa
Maria posa passió a tot el que fa, ja siguin llibres, ja siguin les
presentacions dels actes, ja sigui, fins i tot, la redacció d'un mail adreçat a
tots els companys del Grup... I les coses, quan es fan des del cor i amb
alegria i amb ganes surten bé per nassos...
Imatge de l'acte. D'esquerra a dreta: Rosa Maria Pascual, Ramon Gasch i Glòria Berbel.
Per
això, quan m'havia proposat primer parlar-vos de qui és la Rosa Maria he pensat
que no calia, que parlar de la novel·la On vas Irina? es parlar d’ella, de
l’autora, perquè en les seves pàgines hi està reflectida la seva humanitat, la
seva generositat, la seva cultura. La seva intel·ligència, la seva sensibilitat,
la seva tendresa, la seva rigorositat. Fins i tot està reflectit el seu nervi, la
seva manera de ser inquieta. També la seva elegància, la seva delicadesa, la
seva força i la seva empenta.
Tot
això és el que a mi em transmet aquesta dona a qui conec poc però que és com si
conegués de tota la vida. La Rosa Maria és una d'aquelles persones que té màgia
i que agraeixes que un bon dia s'hagi creuat en el teu camí. Té una
personalitat que t'atrapa, com la seva novel·la...
L'home de la campana, del matemàtic Joan Girbau, és una de les poques biografies novel·lades que hi ha al món de Carl Gauss, conegut altrament com a Princeps Mathematicorum. Avui volem compartir amb vosaltres la ressenya que en va fer Xavier Jarque, professor de la Universitat de Barcelona i president de la Societat Catalana de Matemàtiques.
Joan Girbau ha escrit una novel·la sobre Carl Gauss, sota el títol L'home de la
campana i el subtítol Biografia novel·lada de Carl F. Gauss, i que vaig
tenir el goig de presentar a l'Institut d'Estudis Catalans a mitjan abril. Va
presidir l'acte el president de l'Institut, Joandomènec Ros, i també hi va
participar Jordi Albertí, de l'Editorial Gregal. Tots vàrem coincidir en
l'interès de l'obra com a instrument de popularització de les matemàtiques i de
la visibilitat dels matemàtics com a científics pel gran públic.
Imatge de la presentació a l'IEC.
D'esquerra a dreta: Joan Girbau, Xavier Jarque, Joandomènec Ros i Jordi Albertí
Carl F. Gauss va ser un il·lustre matemàtic que va viure a cavall dels
segles XVIII i XIX als territoris que avui coneixem com Alemanya (la major part
de la seva vida va transcórrer a Göttingen però va néixer a Braunschweig,
capital del Principat de Braunschweig-Wolfenbüttel), i va esdevenir,
relativament aviat, un dels científics
més significatius i rellevants del seu temps. La seva projecció matemàtica ha
arribat fins als nostres dies i continuarà indefinidament.
El llibre està escrit com un relat històric en què l'autor fa un gran esforç
per mostrar-nos què hi ha darrere del Gauss matemàtic. Ens explica molts
detalls de la seva vida quotidiana, professional i familiar (no és un llibre de matemàtiques
sinó una novel·la sobre la vida d'un matemàtic excepcional). L'autor, ben
documentat, aprofundeix força en els costums de l'època i el context històric.
Vol ser una novel·la per al gran públic i per tant es pot llegir sense
necessitat de cap background matemàtic. Com us deia abans, no puc fer
cap valoració crítica de l'estil literari, tot i que si puc dir que és un
llibre directe, fàcil de llegir, i en alguns moments força emotiu. Faré només
algunes consideracions.
La primera és que, darrere de moltes carreres professionals de primer
nivell hi ha vides socials i/o familiars força enrevessades o, almenys,
mogudes. Carl Gauss no va tenir una vida fàcil. Va haver de superar la mort
de les seves dues dones, i la de dos fills (una d'elles al final de la seva
vida), va patir la invasió de Napoleó, els afers polítics que van suposar
l'expulsió de la Universitat de Göttingen d'alguns dels seus col·laboradors i
amics, etc. Sempre m'ha semblat remarcable que l'excel·lència científica, que requereix tanta concentració
i reflexió, molts cops es produeix en persones de vides personals complexes.
La segona reflexió, de fet, és un dubte. No sé si el lector amb pocs
coneixements matemàtics podrà copsar la
dificultat de les matemàtiques que Gauss va crear i, conseqüentment, entendrà
la magnitud del personatge. Tinc la sensació que si hom novel·la la vida d'un
músic (Amadeus Mozart), d'un biòleg
(Charles Darwin o Alexander Fleming), d'un metge (Louis Pasteur o Santiago
Ramon y Cajal), d'un arquitecte (Antoni Gaudí) o d'un físic (Albert Einstein o
Stephen Hawkings), no li cal convèncer el lector de la magnitud de
l'obra del personatge, ja que el lector ho sap, però tinc els meus dubtes
que en el cas d'un matemàtic, malgrat que l'obra de Gauss és perfectament
equiparable a la dels exemples esmentats, el lector entengui la dificultat
extrema del que Gauss va saber visualitzar i formalitzar. Joan Girbau, fent
servir diferents arguments, posa molt d'èmfasi en aquest punt (o almenys així
m'ho ha semblat a mi). Vol fer entendre al lector no matemàtic com d'important
és l'obra de Gauss (i ens il·lustra amb uns annexos al final del llibre per
explicar de forma senzilla però entenedora alguns dels seus resultats més
imponents). En tot cas, per a mi, l'argument més potent i emotiu és al final
del llibre. Davant de l'examen oral de Bernhard Riemann, Gauss és l'únic que
sap entendre la transcendència del
moment (ni tant sols el jove Riemann n'és conscient) i, vés a saber, potser
intueix, emocionat, el gran moment que s'apropa a la teoria de la
relativitat, i que ell no podrà veure. La diferència entre els genis i els bons
matemàtics rau precisament en el fet que els primers saben distingir entre què és un avenç fonamental i què és un molt bon resultat.
Joan Girbau, l'autor
La tercera reflexió és al voltant d'una de les feines més poc conegudes de
Gauss. De l'any 1818 a l'any 1832 Gauss dedicà molts mesos a fer mesuraments geodèsics de Hannover, seguint un treball anterior de Schumacher a Dinamarca.
Aquesta és una feina de camp, molt allunyada dels conceptes matemàtics que ens
vénen al cap quan es parla del Gauss matemàtic. El llibre sembla proposar com a
possible raó la necessitat de passar un temps lluny dels problemes familiars
que cada cop li costen més de gestionar. El fet de passar llargues temporades
sol li permet gaudir d'unes vacances del dia a dia de la família. Però
això no és tot. Gauss respon per carta a Wilhelm Olbers al voltant d'aquest
tema (quan aquest li pregunta com pot ser que algú com ell pugui dedicar tant
d'esforç a una feina tant poc intel·lectual) amb les següents paraules: “Malgrat que tots els
mesuraments del món no valen un sol teorema, cal jutjar això en termes relatius
i no absoluts. Dedicar-me a coses una mica rutinàries em proporciona la
distracció necessària per contrarestar la gran concentració que exigeix la
recerca científica bàsica...” Val a dir que Gauss va aprofitar tota la seva
experiència per fer un tractat sobre mesuraments sense precedents...
I, finalment, una quarta reflexió. Gauss mor essent un home, podem dir,
ric. Ha fet inversions en negocis arreu
del món; no només a la seva ciutat. Sobre aquest tema en concret l'autor no en
dóna més detalls però no deixa de ser paradoxal que algú que havia tingut una
vida familiar intensa (i, no precisament, feliç), i una vida professional
extraordinària, també tingués esma per invertir els seus estalvis en diferents
contrades, i que ho fes amb èxit. Avui en dia, en diríem un crack.
Us encoratjo a llegir el llibre de Joan Girbau. Passareu una molt bona estona i
gaudireu d'un dels nostres grans referents.
Elena Torres s'estrena com a autora amb una novel·la que no deixarà indiferent a ningú, començant pel títol: La puta d'oros. Intriga, amor, venjança... tot un còctel de sentiments que satisfaran les delícies dels amants de la novel·la negra.
Tot i que pot sonar a tòpic, no
és difícil imaginar que darrere de cada escriptor hi ha un gran lector. I quan
dic gran, parlo d’incomptables hores dedicades a la lectura. En el meu cas, confesso
que em recordo llegint des que tinc memòria.
Amb els anys et tornes selectiu i
busques obres i autors que saps que no et decebran. De tots diré que el gènere
amb el que més gaudeixo és, sens dubte, el gènere negre. El gènere que sento
més reivindicatiu a l'hora de denunciar les xacres que pateix la nostra
realitat. I és que en el fons, cadascú de nosaltres s'apropa a la literatura buscant
acomplir uns objectius personals i del tot intransferibles. Com va dir
l’escriptor nord-americà Edmund Wilson: «No hi ha dues persones que llegeixin el mateix llibre».
Per què escrivim? Què és això tan
intens, tan potent que ens empeny a deixar-ho tot per a consumir hores i hores
davant d'una pantalla d’ordinador o d'un full en blanc, castigats en la soledat
més absoluta? Escriure, per a mi, és un acte
tan natural com respirar i tan necessari com la parla o el gest. I com quan penses que tens coses
a dir, les dius; quan tens coses a explicar, les escrius.
La puta d’oros neix de la
voluntat de donar veu a totes aquelles persones que han patit una agressió
violenta i que, a resultes d'aquest acte atziac, deixen de ser qui són per
passar a ser «la víctima». Un substantiu terriblement impersonal.
Elena Torres durant una presentació
Els escriptors, a diferència dels
periodistes, no podem sortir al carrer buscant testimonis que sustentin la
nostra història. El nostre és un treball d'imaginació, de recerca minuciosa
destriant fils ficticis fins a trobar el que, finalment, acabarà sent el pal
del paller, l'eix vertebrador de la novel·la; en aquest cas una víctima que, per sort o per
desgràcia, sobreviu a l'agressió brutal que va patir.
No aixafo la guitarra a ningú si dic que La
puta d’oros no és una novel·la en la que el més important és saber el qui, el
com i el perquè. És clar que és important saber
qui l'odiava tant com per sacrificar-la i fer-la patir fins a donar-la
per morta. I és clar, també, que un cop sabem qui és, ens resulta
imprescindible saber per què ho va fer.
Però jo volia alguna cosa més. No
em conformava amb tan poc. Ho volia saber tot. Qui era abans no li
arrabassessin d'arrel la seva identitat; preguntar-li què representava per a
ella viure amb l'estigma de ser «una víctima»; què sentia, com treballava les
seves pors, els seus malsons i, per damunt de tot, què esperava del futur:
Oblidar? Justícia? O potser el que de debò desitjava era venjança? Preguntes delicades que a qualsevol
de nosaltres, si ens poséssim en la seva pell, se'ns farien difícils de contestar.
La puta d’oros és tot el que
explico i molt més. Perquè mai res és blanc o negre, perquè la vida està plena
de matisos i, com nosaltres, els personatges són profundament humans. I com s'encarrega de mostrar-nos cada dia, la vida no deixa de sorprendre'ns.
Després de tenir uns dies el blog parat, el reactivem per desitjar-vos un feliç any 2016 ple de bones lectures. Així doncs, avui us volem presentar una de les nostres últimes novetats, Descalça, mitjançant una entrevista al seu autor, Jordi Romeu Carol.
La Cinta, la protagonista de
la història, es descalça quan se sent feliç. El primer cop que ho recorda és
quan amb sis anys va a mercat a la Bisbal, a la primera meitat del segle XX.
Allà es troba amb un grup de nens que la conviden a jugar amb ells. Al final
del dia, tota la colla van al riu i hi mullen els peus. A partir de llavors,
cada vegada que se sent feliç, es descalça i continua fent allò que estava
fent.
Podríem
dir que es tracta d'una història de dones?
La
novel·la gira al voltant de la Cinta. De fet, està impregnada d’ella. La manera
de narrar, els detalls amb què es fixa la narració, la manera d’entendre la
vida i les emocions són un reflex de la manera de ser de la Cinta. Per tant, és
la història d’una dona, sí, de la Cinta.
Què
t'ha dut a escriure una història com aquesta?
Quan
escrius una novel·la pots partir de diferents bases. Pots primer pensar una
història i després construir els personatges adequats a aquella història o
pots, al contrari, bastir primer un personatge i desenvolupar una història a
partir d’aquí. En el cas de Descalça, el procés va ser aquest. Primer vaig
construir el personatge de la Cinta i d’ella en va sortir aquesta novel·la.
Al
llarg de la novel·la hi apareixen moltes feines i eines del camp. Has hagut de
fer una tasca de documentació important, no? Són tasques que tu no pots haver
viscut en primera persona.
Primer
de tot cal tenir en compte que les feines i les eines hi apareixen perquè
formen part de la vida quotidiana de la Cinta. No hi són perquè sí. Bona part
les conec personalment perquè les he viscudes, però moltes d’altres les conec a
través del meu pare i dels meus avis, que me n’han parlat i m’han explicat com
les feien servir. D’altres, però, he hagut de buscar-les a través de la recerca
documental. Actualment hi ha molta feina feta en aquest àmbit i, per tant, es
poden localitzar estudis molt ben treballats.
Hi ha
una intenció pedagògica amb la introducció d'aquestes tasques i eines del camp?
Tot
allò que hi surt és pertinent per la història. És a dir que serveix per fer
avançar la trama. Malgrat això, és evident que permet aprendre, que et fa
reviure una manera de viure i una manera de treballar al camp que actualment ja
s’ha perdut. Hi haurà gent que potser reconeixerà allò que havia sentit
explicar als seus pares o als seus avis i n’hi haurà que ho sentirà dir per
primera vegada. Em sembla bé que també serveixi per fer conèixer una manera de
viure ja desapareguda.
Està
inspirat en algú? Hi ha alguna part de veritat?
Evidentment
sempre parteixes d'una realitat que pots conèixer més o menys. Pots espigolar
trets d’algú proper i barrejar-los amb altres. La història i la Cinta, però,
són ficció. No són ningú en concret, tot i que de Cintes n’hi ha hagut moltes,
sobretot a l’època de la qual estem parlant. Estic segur, però, que actualment
també en podríem trobar alguna.
Jordi Romeu en una presentació de la novel·la
Què
creus que té més importància, a Descalça, la història o el personatge de la
Cinta?
Evidentment,
aquesta és la història de la Cinta. La novel·la gira al voltant d’ella i, per
tant, el personatge és essencial per entendre el perquè de la història. Malgrat
això, sense els fets concrets que li passen, no podríem construir una novel·la.
Com descriuries la
Cinta?
La
Cinta és una persona sensible, treballadora, senzilla i que avança a base
d'esforç. Podríem dir que avança pausadament sense fer escarafalls. És una dona
forta que treu el caràcter de mica en mica, que decideix fer el seu camí a
partir de cert moment, després d’haver passat per moltes vivències.
Creus que és una
novel·la de maduresa, en el sentit que veiem com evoluciona la
protagonista des dels sis anys fins la trentena?
Sí,
és una novel·la de maduresa, la Cinta és un personatge que evoluciona constantment al llarg del text.
L'estructura
temporal de la novel·la també és força especial, oi? Ens la pots explicar?
La
novel·la comença en el moment en què la Cinta va a viure al seu mas d'infantesa
al costat de la seva mare, que no es pot valdre per ella mateixa, i del seu
fill Francesc de set anys acabats de fer. En cada capítol, però, alternem
aquest present amb mirades cap al seu passat. Són com dues històries
paral·leles: la del present en què veurem com sobreviurà en aquest mas
abandonat; i la del passat, en què veurem com han arribat fins allà i per què. Aquests
són els dos conflictes principals que anem descobrint a mesura que llegim.
També
jugues amb els temps verbals, oi?
Exacte.
La vida al mas a partir que hi torna amb la seva mare i el seu fill està
escrita en present i les mirades retrospectives en passat.
Els
paisatges descrits i la Bisbal, són reals? A quina zona de Catalunya està
situada?
No,
no són reals, tot i que en podem endevinar el paisatge de la zona del Penedès,
més aviat del Baix Penedès. És una zona de planes i turons suaus amb algunes
muntanyes de fons. La Bisbal, però, no és cap Bisbal en concret sinó un poble
imaginari.
Jordi Romeu en una entrevista
Creus
que podríem definir-la com una novel·la “tranquil·la”, en el sentit que els
fets flueixen amb molta naturalitat i senzillesa?
La
novel·la és com la Cinta, com comentava abans. Avança de mica en mica, sense
sobresalts, com era la vida al camp. Les estacions i les feines de cada moment
marquen el ritme del temps.
Com
vas pensar la novel·la? De cap a cap o la vas anar construint de mica en mica?
Bé,
contravenint una mica les normes de l'escriptura, vaig escriure-la de cap a cap
i de manera cronològica. Un cop acabada, però, i després de moltes lectures i
reflexions, la vaig reestructurar fent aquests canvis verbals i reescrivint-la
per anar descobrint la història de mica en mica.
Amb comparació amb Petonets pels puestus o a la recerca de
l'amor sincer, la teva anterior novel·la publicada, quines diferències
hi veus.
És
molt diferent pel que fa al to i a la història. Petonets pels puestus era una novel·la divertida, irònica, amb
situacions histriòniques mentre que Descalça és una novel·la molt més seriosa i
profunda. Petonets la vaig escriure
després de Descalça i em va servir
per agafar aire una altra vegada després d'haver estat treballant amb Descalça, una novel·la que va ser
molt treballada.
I a partir d'ara, què?
Doncs
anar treballant i escrivint. M'agradaria fer una bona promoció de Descalça
perquè arribi a tot el públic possible i, alhora, vaig treballant en altres
projectes. No tinc pressa per escriure, però tampoc m'agrada parar.
Moltes gràcies, Jordi. Per acabar, us deixem amb el booktrailer!
