El poder de les vivències

Primer paisatge, d'Isidre Grau, és una obra que s'alimenta de les vivències viscudes per l'autor durant la seva infància; tal com ell mateix diu, "és un aplec de mirades al món de la infància d'algú que hi busca les arrels del seu gust per l'escriptura". 

Títol: Primer paisatge

Autor: Isidre Grau

Pàgines: 156

Preu: 17€

Compra'l!

Amb motiu d'aquesta publicació, Isidre Grau i l'Editorial Gregal organitzem un taller literari a càrrec de l'autor titulat De la memòria al relat, en el qual es treballaran les tècniques que serviran per passar de les vivències personals al relat literari. 

EL PODER DE LES VIVÈNCIES

N’hi ha que pensen: “La meva vida no té res d’extraordinari que mereixi ser novel·lat i, a més, escriure sobre un mateix és la forma més lamentable de narcisisme”. I d’altres que es radicalitzen per l’altre extrem: “No entenc que es pugui escriure, honestament, res que no procedeixi de l’experiència personal, i els que pretenen inventar la realitat són uns impostors”.

Si fa no fa, són dos tipus de declaracions que sovint trobem en les entrevistes a autors, consolidats o incipients. I qui està amb ganes d’iniciar-se en l’escriptura, es continua preguntant: cal parlar des de l’experiència estricta? És preferible la ficció absoluta?

Ja que a la pràctica hi ha de tot, vol dir que cadascú ha de trobar la seva resposta personal i el seu mètode de treball. En tot cas, apunto una proposta que em sembla útil per a qualsevol narrador, tant els recreadors com els inventors de vides. Parteixo de la següent convicció: a l’interior de cada vivència personal, de les que perduren a la memòria, hi ha una estructura narrativa prou poderosa per servir de base a una ficció amb validesa universal.

I quan dic vivències, no parlo de les grans trames per les que discorre la nostra vida. Parlo més aviat dels petits arguments que sobresurten, amb llum peculiar, del mapa de la nostra experiència vital. Són moments, anècdotes o situacions, potser amb una arquitectura mínima, però molt sòlida. Són petits engranatges narratius, tan consistents com un bon acudit. Per la seva naturalesa concentrada, gairebé podem assegurar que el seu millor espai literari és el conte, amb l’esquema tradicional de plantejament, nus i desenllaç.

D’alguna manera, és donar la raó a Enrique Anderson Imbert, l’autor de Teoría y técnica del cuento, quan diu que la brevetat del conte té la virtut de cenyir-se als impulsos curts amb què actua la vida. Així doncs, si aconseguim descodificar una de les moltes seqüències que duem gravades als disquets de la memòria, ens trobarem a les mans amb uns artefactes narratius que són d’eficàcia garantida.

Isidre Grau

És ben cert que no totes les vivències tenen les mateixes potencialitats. Com en les millors històries, n’hi ha d’alta envergadura i n’hi ha d’aparença modesta. El que comptarà, a efectes artístics, és treure’n el profit més adequat i aplicar-hi un tractament que li faci brillar els mèrits. Amb les vivències passa una cosa semblant, i per temptejar el seu valor no hi ha res millor que comprovar si reuneixen les tres condicions òptimes: primera, que en el seu moment ens provoquessin un impacte emocional destacable; segona, que puguem recordar el seu contingut en un sol moviment mental; i tercera, que el desenllaç tingui tanta contundència com un bon acudit.

Si el cas reuneix les tres condicions, convé fer-ne un reconeixement argumental en detall. No és gaire complicat. Només es tracta d’apuntar, de forma notarial i sense fer judicis de valor, les diverses incidències que es van produir en aquella petita història. O sigui, fer un recorregut molt sintètic per tot allò que va ser significatiu en el cas. I cal fer-lo amb una redacció directa, precisa, sense voluntat d’estil literari.

La feina no s’acaba aquí. Tot seguit, cal mirar-se aquest text, prescindir dels detalls argumentals i fer un esquema que resumeixi els conceptes més genèrics que hi ha al darrere, és a dir, la tipologia de les accions, les funcions dels personatges...

Si no hem confós el gra amb la palla, ens trobarem davant d’un esquelet lògic, perfectament susceptible de ser vestit amb elements nous, per convertir-lo en una ficció distinta, en una història que al final no té l'obligació d'assemblar‑se a l’embrió de partida.

Quins són els avantatges d’escriure per aquest procediment? N’hi trobo dos: que la creativitat de l’autor està treballant sobre un coixí d’emocions pròpies, amb la possibilitat que se li disparin ressorts més profunds i la ficció en surti beneficiada; i que parteix d’una estructura dramàtica real, d’aquelles que funcionen perfectament sense demanar-nos permís ni comptar amb un guió previ.

Si acceptem aquest tractament de les vivències, és fàcil anar a parar a l’esquema més habitual de les narracions: presentació d’un personatge, presentació del seu context, aparició d'un conflicte que altera l’ordre inicial, l’evolució del conflicte amb més o menys complicacions i la seva resolució final.

Al final del procés, potser ens semblarà que hem descobert la sopa d’all: que darrere de cada vivència hi ha la crònica d’una modificació. I en el fons, una lliçó apresa. Més o menys, la base de la literatura. La de l’experiència i la de la invenció.

Isidre Grau