Discurs de Jordi Roig a la trobada d'autors de Gregal

El passat dissabte 9 d'abril, el teatre la Societat de Maçanet de la Selva va ser l'escenari de la segona trobada d'autors i col·laboradors de Gregal. Més de quaranta autors van participar en aquest acte per reflexionar sobre l'ofici d'escriure i el panorama literari actual, amb intervencions de Jordi Roig, Rafel Nadal, Guillem Terribas i Jordi Serra. Aquesta setmana, volem compartir amb tots vosaltres, el discurs d'inauguració de Jordi Roig, autor d'Un segon després de Praga.

Foto de grup

Bon dia. Gràcies per la vostra assistència, gràcies a Gregal per convidar-me i, sobretot, a Jordi Albertí per la confiança que ha dipositat en mi per obrir aquest acte. Una mica inconscient deu ser...

Jo us voldria parlar de l'art d'escriure des de la meva petita experiència. Com sabeu, i, si no, us ho dic jo, sóc bàsicament poeta o, millor dit, estic en el camí de ser poeta perquè crec que poeta no s'acaba mai de ser-ho; però també val a dir que he fet una petita incursió en el món de la narrativa i he pogut publicar un parell de novel·les, una Un segon després de Praga, l'any 2014 a Editorial Gregal, a qui sempre estaré agraït. Una novel·la en què tot el que passa és ficció, però en la qual també hi ha molta part de mi; una història d'intriga a l'emblemàtica ciutat de Praga i uns personatges que, a mesura que transcorre la història, pateixen canvis, tot amanit amb força detalls poètics. Us la recomano. 

En l’àmbit de la poesia he tingut la sort de poder publicar sis poemaris, alguns d'ells amb premi sota el braç. L'últim, el novembre passat, Cada dilluns que es perd.

Lligant amb el que deia abans, faig meves unes paraules de Miquel Martí i Pol que diuen: «Jo mai he decidit fer-me poeta. En tot cas, en sóc per no sé quin estrany privilegi, qui sap si immerescut». Crec que aquesta afirmació se la poden fer seva molts escriptors, molts artistes, molta gent que d'alguna manera té la necessitat d'expressar el que sent i fer-ho conèixer als altres. És probable que algú no hi estigui d'acord, que de petit tenia clar que volia ser artista... Aquests són un cas a banda que s'allunya bastant del meu i del de Miquel Martí i Pol. I ja que esmento un dels meus poetes més estimats i que, desgraciadament, les noves generacions no llegeixen ni valoren com cal, em remetré al que deia sobre la poesia: «la poesia és l'expressió literària que converteix la paraula en art.»

L’art. Si mirem la definició que el diccionari fa de la paraula «art», diu: «L’art és l’habilitat, la destresa a fer certes coses adquirides amb l'estudi, l'experiència o l'abnegació». Tots coneixem les paraules «estudi», «experiència», però tot i que sabem què vol dir «abnegació», és una paraula que no solem fer servir tan sovint, doncs l'abnegació és el sacrifici voluntari d'un mateix amb finalitat altruista. Els diccionaris serveixen per aclarir conceptes que a vegades no tenim clars, jo sempre els utilitzo.

A mi m'agradaria afegir que l'escriptura és un exercici solitari, molt solitari. Els escriptors que sou aquí, segur que hi esteu totalment d'acord. I, si parlem de poesia, la solitud s'enfila a graus superlatius. De totes maneres, diria que aquest no és un factor negatiu, la soledat i l'angoixa són trets necessaris per escriure, com el llapis i el paper, o millor dit, com el teclat i la pantalla. Escriure fins i tot pot donar plaer, i en dóna, però que tampoc em treguin el patiment. A mi particularment m'agrada patir escrivint; és aquell dolor que cura, aquelles ferides que cicatritzen, aquelles llàgrimes que mullen el poema. Em permetreu que us llegeixi una estrofa d'un poema del meu últim llibre:

Cada dilluns que es perd

és com obrir l’aixeta

per observar l’aigua que fuig

sense mullar el poema.

En aquest darrer poemari he volgut donar un tomb tant a la meva vida com a la poesia, donar una mica de llum a tot plegat, per això el títol: Cada dilluns que es perd. Penso que cada dilluns que es perd és un dilluns desaprofitat, un dilluns que ja no tornarem a tenir, un dilluns que farà que la resta de la setmana duguis un botó descordat. Mullar el poema vol dir deixar petjada, fer alguna cosa de profit, sigui petita o gran. Aquesta era la meva intenció, donar un toc d'optimisme a tot plegat, però crec que no me n'he sortit gaire bé.

Què és la poesia? Quanta gent ha buscat la definició de poesia i quantes definicions corren pel món, no vull fer un acte de pedanteria donant-vos una definició exacte de poesia, Déu me'n guard! Només em remetré a la meva primera professora de poesia a l'Ateneu Barcelonès, la Laura López, que deia que per ser poeta s'ha de viure com a poeta i que un poema no s'acaba mai fins que un altre no el llegeix. He de reconèixer que em va costar molt assimilar tant una cosa com l'altra, però amb els anys he descobert que tenia tota la raó del món. No obstant això, també amb els anys he descobert que cada vegada costa més ser poeta i viure com a poeta. Hi ha massa de tot: massa canals de tele, massa sèries, massa diaris, massa partits de futbol, massa supermercats, massa cotxes, massa whatsapps, massa presses, massa corrupció... però això serien figues d'un altre paner.

Jordi Roig

Quan estic immers en un poemari, l'esforç que he de fer per esprémer, per concentrar-me, per escriure amb un mínim de dignitat és doble. La recerca del silenci –aquesta paraula que tan fem servir els poetes–, no és tan fàcil. I solitud no és sinònim de silenci. Una altra cosa que s'ha de tenir en compte a l'hora d'escriure poesia, bé, i segurament qualsevol altra forma d'escriptura és que no val esperar que vinguin les musses, que no n'hi ha prou amb la inspiració ni de tenir els sentiments a flor de pell ,per escriure d'una manera endreçada s'hi ha de posar els colzes, molts colzes, i reescriure i reescriure fins trobar la clau. Penseu que en un poema cada paraula val el seu pes en or, cada paraula és la més important, no podem deixar cap mot a la improvisació, si no, el poema anirà coix tota la vida i el lector, que és qui tanca el poema, no està per orgues, no està per fer de crossa, el lector ha de gaudir, plorar, somriure o donar un cop de puny sobre la taula, però mai fer d'infermer d'un poema malalt. No hi ha res més maldestre que un poema coix.

Per què escrivim poesia? Jo escric poesia per una necessitat vital, però també perquè és una de les millors teràpies. La poesia ha estat, per a mi, un refugi, literalment, un lloc on amagar-me, on plorar i patir en soledat, un lloc on puc ser el que realment sóc, sense haver de dissimular ni fer cares d'alegria quan no toca. La poesia és com un recipient elàstic i resistent on cap tot, on pots aplegar tots els trossos de la teva vida; i és concisa, t'obliga a comprimir, a deixar de banda les coses fútils i a concentrar-te en el moll de l'os. També m'agrada que la poesia sigui crua –el text ho aguanta–, que punxi, que el lector se senti sacsejat, ofès, enrabiat, alegre o trist, que es faci seus els meus poemes; al cap i a la fi no som pas éssers d'altres constel·lacions, el jo poètic forma part del jo col·lectiu.

Per què serveix la poesia? Hi ha hagut molts poetes que han intentat explicar-ho, però és que potser la poesia en si mateixa no té una explicació racional. Rimbaud va dir que «la poesia és el coneixement del teu propi interior». Aquesta és una de les definicions que més m'agrada. Però n'hi ha moltes més i totes tenen raó. Per a cada poeta la poesia és particular, per això, a més, hi ha tantes maneres diferents d'escriure poesia i totes són la mar de vàlides. De collita pròpia, jo sempre dic que llegir poesia purifica i neteja l'ànima. La poesia dóna pau, et fa pensar, fa aturar el rellotge. Després de llegir un bon poema has de notar que alguna cosa ha canviat en el teu interior. Tornant a grans poetes, Foix deia: «Cada cop que dic jo, vull dir nosaltres.» Tornem al jo col·lectiu que deia abans.

I el reconeixement i l'èxit, on queden? D'alguna manera, tots els qui escrivim busquem una porció d'èxit, de reconeixement públic. Algú em va dir que l'èxit s'aconsegueix amb treball, talent i sort. Però no cal que siguin totes tres, només amb la combinació de dues n'hi ha prou. Per trist que sembli, crec que el percentatge de sort influeix més que el de treball i talent. Sempre m'he preguntat des de quin punt de mira algú decideix que una cosa és bona o és bella o tot el contrari; pel talent de l'autor, per les hores de feina, per si és innovador i modernista, per si surt del quotidià o per altres factors aliens a l'escriptura? Qui traça la línia vermella que separa una bona obra d'un pitafi? Crec sincerament que la sort hi té molta part de culpa; la sort, els contactes, els mitjans, que s'alineïn els astres, etc. Amb això no vull dir, ni de bon tros, que grans escriptors no tinguin èxit només per la seva manera d'escriure, per la seva vàlua, que n'hi ha molts i molt bons. Malgrat tot, i queda molt bé dir-ho, els poetes busquem el reconeixement interior i la satisfacció de les coses ben fetes, no?

Una amiga meva escriptora diu que els escriptors som gent idealista, que treballem hores i hores sabent que, majoritàriament, no en traurem ni un duro. Que els nostres amics i familiars no entenen que ens passem dies i dies buscant una sola paraula, aquella paraula justa. Que a vegades estem de mal humor a casa o a la feina o amb els amics i en realitat no ho estem, només estem buscant la peça que ens falta per assolir la bellesa, sort que, quan la trobem, llavors el plaer i el goig es multipliquen. Al cap i a la fi tots busquem la bellesa. L'art i la bellesa han de confluir en una sola cosa. Han de viure en harmonia i naturalitat. No hi ha art sense fam de bellesa.

Fa uns dies vaig llegir un llibre fantàstic d'Oscar Wilde que em va regalar un amic: La decadència de la mentida, un manifest polèmic que debat sobre el valor de l'Art. Un llibre que hores d'ara és ple de paràgrafs subratllats amb llapis. Tot el llibre remena temes com la bellesa, la mentida, la natura i l'art, és clar. Com que sóc del parer que escriure és fer art, us llegeixo un dels paràgrafs que més m'ha fet pensar: «L'Art troba la perfecció dins, i no fora, d'ell mateix. Més que un mirall, és un vel. Té flors de les quals cap bosc no ha sentit parlar mai i ocells que no posseeix cap arbreda. L'Art fa i desfà infinitat de mons i pot fer caure la lluna del cel amb un fil escarlata». Més endavant diu: «Quan s'exigeix a l'Art que renunciï a la bellesa per assolir la veritat, se sacrifica una de les capacitats més extraordinàries de l'ésser humà: la de transformar la realitat». Val la pena donar-hi quatre voltes.

Per acabar, m'agradaria reconèixer la gran tasca que duu a terme una editorial com Gregal, una tasca vital en aquest petit món de la cultura catalana. Cultura, un altre terme que hauríem de cuidar més entre tots. Gregal és una editorial que s'arrisca, que publica bones novel·les, bona poesia, etc, i, a sobre, d'autors poc coneguts –bons, però poc coneguts–. És una editorial valenta i decidida, que té molt clar d'on ve i cap a on va. La llàstima és que per tal que et posin a l'aparador o perquè algú et faci una crítica al diari, o publiques en una editorial amb pedigrí o estàs fotut.

Bé, ja no em queixo més, avui és un dia per celebrar i d'aquí a pocs dies Sant Jordi, que també serà un dia a celebrar, i encara més aquest any que cau en dissabte. Doncs, res, molts ànims als escriptors, no tingueu por d'escriure, ni de reescriure, no doneu mai per enllestit un text encara que l'editor us posi una espasa al coll.

Voldria acabar, però, amb uns versos d'un gran poeta que avui ens acompanya i que admiro moltíssim. Algú ha definit els seus versos com la novel·la musicada de les seves vivències, és Ricard Mirabete i en el seu últim i celebrat llibre, Nuclear, diu:

La fageda era el seu món i cada arbre nascut

era una peça irrepetible de la celebració.

La música dels astres és aquí un bes sonor

i el sol, de nou, és l’abraçada del futur.

Moltes gràcies pel vostre temps.

Jordi.