Miquel Àngel Estradé ressenya "Sota les llambordes, la platja"

Miquel Àngel Estradé, guanyador del III Premi Gregal de Novel·la (2014) amb L'home impassible ens presenta l'obra guanyadora del IV Premi Gregal de Novel·la, Sota les llambordes, la platja, de Núria Borrut Mulet.

Títol: Sota les llambordes, la platja
Autora: Núria Borrut Mulet
Pàgines: 260
Preu: 19,50 €
Compra'l!

Sota les llambordes, encara un paviment més dur.

La Núria Borrut, ja amb una sòlida i perllongada trajectòria literària a l'esquena, s'ha proposat amb la seva novel·la oferir-nos una visió crua i sense gaires efectismes sobre el compromís que adquireixen algunes persones molt singulars amb les utopies per tal de bastir un món sense explotadors ni explotats i on la llibertat més pregona amaria la societat, per tal que els individus que la integren puguin emancipar-se integralment.

Fa tota la impressió que l'autora sabia perfectament què volia reflectir des de la primera ratlla, i des del principi sotmet els seus personatges principals, sobretot la Sissi Rodoreda, la fotògrafa revolucionària i radical, a un guió estricte i ferri amb la intenció que no tinguin la temptació de prendre's cap llicència ni crear cap situació equívoca. Ho fa, a més, amb un llenguatge auster, un estil planer i exhibint un vigor narratiu notable.  D'altra banda,  dedica tant o més temps a explicar el context històric que vol destacar que a les vivències i a les emocions del personatges. És com si volgués recordar al lector, amb voluntat pedagògica, tot de períodes convulsos en el decurs del quals un seguit de règims i de dirigents polítics reaccionaris van  esclafar les ànsies revolucionàries dels pobles que lluitaven per una societat més justa i més lliure. Dedica, tal com el títol ja prefigura, una atenció preferent al maig del 68, però també hi ha referències documentades i prolixes al conflicte del Vietnam, el moviment hippie nord-americà, el cop d'estat a Xile sota el mandat d'Allende, les matances a Cambodja d'en Pol Pot, i sobretot a la Baader-Meinhof i la RAF.

Miquel Àngel Estradé

Utilitza la Sissi, una dona compromesa, dura, radical, una mica escèptica, exigent amb els altres i amb si mateixa i que acaba combregant amb la mística revolucionària d'organitzacions disposades a tot, per relatar-nos com el "sistema" acaba engolint o triturant tot allò que es vol interposar en el seu afany de dominació i de perpetuació d'una governança cruel i injusta, que quan convé manipula, mata o subjuga sense escrúpols.

Sense emprar gaires adjectius ni gaires llicències estilístiques, malgrat que quan s'hi aventura demostra tenir-hi traça, ni voler-nos tampoc commoure, la Núria ens narra un seguit de derrotes, o potser seria millor dir que ens en narra una de sola però escalonada. És la derrota dels qui lluiten incansablement per canviar el món i se senten decebuts i traïts, perquè sempre hi ha forces poderoses i aclaparadores que acaben esclafant i arraulint els moviments populars. Malgrat això, no defalleixen mai i encara combaten més aferrissadament pels seus ideals.

La Núria no ens vol explicar, a través dels comentaris de la neboda catalana de la Sissi, que custodia el seu dietari, si la seva tia va ser gaire feliç en l'àmbit personal. És com si volgués ser molt respectuosa amb la seva intimitat i l'assumpció del seu lesbianisme, procurant  no caure en cap detallisme que pugui semblar morbós. És clar que també pot ser que, al cap i la fi, aquests aspectes els consideri irrellevants, perquè són altres coses les que importen de debò. Bé, en tot cas el lector ja jutjarà fins a quin punt els personatges tenen per a l'autora un caràcter més o menys instrumental. Tanmateix, sí que sabem que la Sissi es va desvincular completament de la seva família d'origen sense conèixer per què, malgrat que estic convençut que més d'un lector s'ho preguntarà encuriosit i li sorprendrà que no li donin gaires pistes per a què pugui deduir-ho. També sabem que no va tenir fills, malgrat que va estimar força el fill de la Chantal, la seva parella i l'altre personatge principal de la novel·la. De tota manera, intuïm que per a la Sissi la seva vida professional i el seu compromís amb els moviments revolucionaris van ser fonamentals i indestriables, possiblement per damunt de la majoria d'altres coses. És evident que va convertir la fotografia en una arma incisiva de combat que supeditava l'estètica a l'ètica.

Núria Borrut

És significatiu constatar que la Sissi, decebuda pels resultats del Maig del 68, que considera infructuosos i més aviat estèrils, i crítica amb el consum abusiu de drogues dels hippies, esdevé, amb el pas dels anys i dels fracassos acumulats, una partidària entusiasta del terrorisme violent i revolucionari d'extrema esquerra, de la RAF, i com s'enamora, gairebé místicament, de la Ulrike Meinhof. Amb els diners que guanya amb els seus reportatges fotogràfics un cop ha triomfat, finança la Baader-Meinhof. És a dir, podríem deduir de la seva trajectòria, que com que no és possible enderrocar el sistema capitalista imperant mitjançant mobilitzacions pacífiques i massives com les del Maig del 68, l'única alternativa és emprar els atemptats selectius contra els qui el dirigeixen. L'autora justifica perfectament perquè la Sissi creu que la lluita de la RAF és justa i explica com l'estat, en aquest cas l'alemany (però es pot entendre que podria ser qualsevol altre), també practica el terrorisme. Obvia, però, que la Baader-Meinhof havia teoritzat a favor de la lluita armada en el modern estat capitalista, incidint en l'alienació de les masses. És a dir, per a ells com que les masses no saben què els convé, un grapat d'ideòlegs lúcids les han de desvetllar obligant l'estat a ensenyar la seva cara més sinistra. Aquest nucli revolucionari avantatjat constitueix, és clar, el nou despotisme il·lustrat que s'atorga el dret a fer qualsevol cosa, fins i tot assassinar, per tal de combatre l'alienació col·lectiva que els envolta.

La Sissi, insatisfeta amb el Maig del 68, acaba abonant, doncs, el comportament dels qui han decidit executar els principals dirigents del capitalisme proimperialista, per tal de construir un món millor. Deduïm que com que la Sissi ho volia tot i immediatament, no va gaudir mai de tot allò que tant el Maig del 68 com altres moviments socials transformadors van aconseguir, que mirat en perspectiva va suposar avenços importants en l'àmbit dels drets individuals i col·lectius. És la paradoxa del revolucionari intransigent i irreductible, que no s'adona de la transcendència d'allò que ha ajudat a assolir, perquè volia veure-ho assolit més ràpidament i de forma completa.  La Sissi Rodoreda, com tants altres, a sota les llambordes no hi va trobar la platja, sinó un altre paviment encara més dur, i això la portà a cavar més fondo per buscar-hi un paradís, que en realitat estava empedrat de violència revolucionària que sovint acabà anorreant tràgicament els qui la van practicar i va esdevenir socialment estèril.

Miquel Àngel Estradé