Avui volem compartir amb tots vosaltres, estimats lectors, el text que Jordi Roig, autor d'Un segon després de Praga, va fer servir per presentar el poemari de Ricard Mirabete, Cel estàtic d'elevadors, el passat 30 de gener al Taller d'Escriptura de Cardedeu (Tec-ca).
Títol: Cel estàtic d'elevadors Autor: Ricard Mirabete Pàgines: 68 Preu: 13 € Compra'l! |
Parlem de l’últim llibre de Ricard
Mirabete, Cel estàtic d’elevadors. Fem memòria. El seu primer
llibre de poemes va ser Última ronda publicat l’any 1999 que va ser
premi de poesia Amadeu Oller. Després n’han vingut 5 o 6 més, tant en solitari
com en col·laboracions, fins a arribar a tocar el cel, el Cel estàtic
d’elevadors. També ha fet de crític literari a diversos mitjans de comunicació
i col·labora sovint al diari digital de cultura Núvol.
Pel que fa al llibre que ens ocupa em
permetreu que comenci amb uns versos del poema Tot allò racional és real
que diuen: «tot és una mena de passat / si no m’escrius el nom a les nits». No
és que aquests versos defineixin el sentit del llibre, però són un versos que
m’han dut al cel. Al meu cel. Perquè tots creiem que tenim el nostre cel, però
el cel és el mateix per a tothom. El cel d’en Mirabete no és un cel especial,
no hi ha un cel per ell només, el que mira l’autor és la metàfora d’un lloc que
és i no és, un lloc inabastable, allò que en podríem dir un altre món. Un
«no-lloc» al seu imaginari més íntim.
El cel es belluga? O és la terra, la que es
mou? El cel és una cosa indeterminada? Quan mirem el cel veiem una cosa
concreta? Entre el concret i l’abstracte es mou el llibre que tenim entre mans.
Algú podria dir que els poemes del Ricard són abstractes i d’alguna manera sí
que ho són, però aquesta abstracció descriu les coses més concretes. Abans ens
deia que allò que és racional és real i allò que és real és tot. Al meu
parer el que ens vol explicar l’autor és l’aparença d’una cosa estàtica que es
mou. Bàsicament una contradicció com Déu mana. Una d’aquelles contradiccions
que duen els poetes a l’ADN. Aquest conflicte real també és un conflicte a la
vida. Els elevadors, les grues, els edificis, les escales o els somnis, les
esperances, l’amor, la solitud tot plegat són elevadors de la terra que
s’enfilen d’alguna manera cap al cel, cap a un paradís físic o metafísic.
Sovint diem: «Estar amb tu és com estar al cel». I això ho diem quan som
feliços i quan el cel és perfecte, blau i ens il·lumina.
Una altra matèria real que es belluga pel
llibre és l’aigua. L’aigua no és estàtica, sempre es mou i per on passa deixa
rastre. Diu la Teresa Costa-Gramunt, en referència aquest poemari: «L’element
líquid de l’aigua, l’embolcall del centre o de l’esperit de l’aigua, passa.
Roman, però, l’essència de l’aigua com la vida de què som fets, la nostra mare
i el nostre pare natura que es manifesten en l’aigua, en nosaltres, en el
corrent de la vida». I ell, com si fos una resposta, escriu en un bell poema
titulat Spirit on the water, una cançó de Bob Dylan: «Si som l’aigua que
passa / per què aturar-s’hi? Sóc jo».
D'esquerra a dreta: Jordi Roig (Un segon després de Praga), Marta Pérez (Un segon fora del dubte), Ricard Mirabete (Cel estàtic d'elevadors) i Rosa Maria Pascual (On vas, Irina?) |
A mi m’ha resultat un llibre inquietant.
D’aquells que has de llegir dues vegades com a mínim, si poden ser tres molt
millor, per assaborir el llenguatge, les metàfores, les imatges, l’estil, la
cruesa i la bellesa, l’habilitat a l’hora de desgranar moments de controvèrsia
i moments de pau, les creences, els dubtes, la realitat al cap i a la fi. A la
contraportada, hi diu: «L’obra vol agermanar avantguarda i classicisme». Trobo
que aquesta frase descriu a la perfecció d’on beu i d’on ha begut en Ricard Mirabete.
El llibre consta de tres parts. La primera, titulada Parade amoureuse,
està composta per 10 poemes ben construïts, de mètrica acurada i rima
treballada. Aquesta part és potser la més clàssica en la forma. La repetició
com una màquina que fa moure el poeta cap al cel. El cel com a sinònim de
paradís, de felicitat, d’amor etern. En aquests poemes ens parla d’una
estimada, d’un ideal de bellesa. Diu: «I m’és secret el sotabosc del cim /
mentre tu et pintes en sànscrit les ungles / enjogassada i rossa, com un
mim».
Que se m’alça a la sang, és el títol de la segona part. Aquests dotze
poemes s’allunyen de la manera clàssica, deixa de banda les majúscules i les
puntuacions, com si no volgués que res ni ningú li fes la traveta, vol ser
lliure. Potser creu que l’ordre el lliga al discurs i el fa sentir incòmode.
M’ha fet la impressió que volia obrir portes i finestres a sentir, a
experimentar, que res no el destorbi, sigui el dolor o la passió. «M’empenyia
cap als estrats inferiors del ser / el fibló de poesia de la teva ofensa».
La part més llarga és la tercera, que
encapçala amb el títol Tot ressonava cec. Per mi és la part en què ell
ha gaudit més escrivint. Aquesta part és la que em recorda el Mirabete de tota
la vida, però un esglaó més amunt. Unes imatges eficaces, un lèxic brillant, un
joc de paraules –i a vegades de lletres– que demostra l’habilitat que té per fer
poemes i la importància que dóna a la paraula. Aquests poemes són l’elevador
que el duu a fer el camí entre el que és i el que vol ser, entre la terra i el
cel, el possible i l’impossible. Com en un riu, els poemes baixen en silenci i
l’aigua deixa petjada als nostres ulls i a poc a poc al nostre cor.
Personalment és la part en què he gaudit més, sense desmerèixer les dues
anteriors. Si és la darrera, no és per culpa de l’atzar, el poeta ha sabut triar
la manera de fer-nos sentir, de fer-nos anar cap on ell volia, cap a una imatge
aturada, cap a la fi. Que podria ser la mort també. «I lentament passo la mà
pel teu coll / i s’atura: la vida».
Vull remarcar que aquest poemari porta una
sèrie de fotografies en blanc i negre col·locades estratègicament entre les
parts i que val la pena llegir encara que no duguin paraules. Són de Carles
Mercader.
No em queda res més a dir, ara us toca a
vosaltres endinsar-vos en aquest llibre perquè en Mirabete ens obre una porta
cap a l’imprevist de la poesia i no podem defugir la invitació, perquè és un
autor que s’ha de llegir, per la seva exigència, pel seu recorregut i pels seus
somnis d’arribar al cel amb tots els seus elevadors a l’ànima.
Moltes gràcies.
Jordi Roig
Cardedeu, 30 de gener de 2017
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada