La sivella, de Josep Viñas

Títol: La sivella

Autor: Josep Viñas
Gènere: Novel·a

Pàgines: 184

Preu: 17 €

.....................................................................................................................................................................

Tenim a les mans el llibre i, abans d’obrir-lo per iniciar-ne la lectura, ens fixem un instant en la coberta: què ens suggereix, malgrat que el breu sintagma tan explícit i la foto tan evident ja ens condicionen envers una interpretació quasi exclusiva? Doncs, a la idea de subjecció, compressió i potser dolor que sens dubte se’n desprèn, s’hi entreveu que aquesta sivella està relacionada amb la força i la duresa: la mà masculina tancada amb fermesa, tensa, al voltant del cinturó, insinua un ús que neguiteja més que no pas deixa indiferent.

La història que es desplega en aquesta novel·la és estructurada com un mena de Mosaic que es va completant –no vull dir trencaclosques, perquè en cap moment hi ha peces difícils de col·locar, o de trobar– i ben aviat copsem que hi ha un leitmotiv o fil conductor, insistent i reiteratiu –com una obsessió deliberada–: la sivella del títol (que, de fet, és la metonímia d’un concepte més abstracte i profund: la violència). Aquest objecte, en cinturons sobretot i, menys sovint, en sabates i en bosses, esdevé una presència ineludible, persistent, com un amulet o, més ben dit, un fetitxe amb què els personatges avancen o recorden, dubten o amenacen, es redrecen o agafen coratge. Són sivelles lluents, daurades, o blaves, o d’un altre color, més grans o més petites, omnipresents, reincidents... que configuren un tret que l’autor ha treballat a consciència, per incidir en la intenció del seu relat.

Amb el recurs del narrador omniscient, Josep Viñas s’ho permet tot; així el lector sap el que els passa als personatges i s’apropa als seus neguits més interns i als seus desitjos més íntims; no hi ha secrets per a aquest lector, que, d’alguna manera, esdevé còmplice –més que no pas confident– dels seus actes, intencions i pensaments, tant, que en determinades ocasions pot tenir la sensació que està fent de voyeur. Són, en conjunt, personatges força ben caracteritzats, amb les seves fílies i amb les seves fòbies, descrits ocasionalment però no en excés, més des del vessant de la prosopografia que no pas del de l’etopeia; i no podem parlar d’un personatge principal exclusiu, perquè n’hi ha Quatre de prou relleu, encara que un destaca i aglutina la focalització de la història.

A partir d’un entorn quotidià i rutinari (els dinars de diumenges a cals sogres, els problemes a la feina, els partits de bàsquet dels fills, l’escassa comunicació entre la parella...), se’ns revelen aviat dos temes que s’entrellacen i es complementen: la violència –en una àmplia gamma– i el sexe –també en manifestacions ben diverses. Si no es troben sempre vinculats, sí que en més d’una i de dues ocasions l’un porta a l’altra o a la inversa. Les escenes sexuals despleguen un ventall bigarrat –fetitxisme, homosexualitat, onanisme, sadomasoquisme, trios...–, de vegades ufanós, de vegades decebedor, sempre directe, sense circumloquis ni gaires eufemismes. I, encara, de manera subjacent, un altre tema: la vellesa. Una vellesa que tant és objecte d’un humor sense concessions com és presentada amb una mescla de tendresa i de resignació.

El registre lingüístic emprat per l’autor tendeix més a la informalitat col·loquial que no pas a les filigranes literàries, perquè el que pretén és fer creïbles les situacions i els personatges, per això en els diàlegs recorre a expressions familiars –i vulgars i barroeres quan s’escau–, cosa que no priva que hi trobem, com uns esquitxos premeditats,

expressions carregades de lirisme.

La narració evoluciona amb un ritme prou dinàmic, contrapuntat en la ja esmentada estructura de mosaic, que permet crear un cert to d’intriga, de ganes de saber qui és qui i com es resoldrà el conflicte. L’alternança de narració i diàleg, falcada per descripcions puntuals i no gaire extenses, ajuden a marcar aquesta agilitat narrativa.

També cal observar que els capítols no són llargs, cosa que ajuda el lector a avançar amb diligència. En definitiva, la lectura de La sivella resulta amena i manté les expectatives que es creen en els primers capítols, malgrat l’ineludible regust amarg que ens deixa l’evolució de la història, amb frases que ens deixen intuir amb subtilesa el desenllaç –«de vegades calia sacrificar algun alfil per poder salvar la reina»– i, a l’ensems, ens conviden a reflexionar: «la por fa molt més mal que el dolor».

Fina Masdéu

Dra. en Filologia Catalana

Coordinadora del col·lectiu Reusenques de Lletres