Cercar en aquest blog

dilluns, 6 de març de 2017

"La veritat no serveix de res", de Ramon Breu

Aquesta setmana us presentem La veritat no serveix de res, de Ramon Breu. El protagonista de l’obra és un jove i inexpert detectiu, fill de família obrera, que s’enfronta a fosques històries i a trames inconfessables a la Barcelona de 1951, miserable i vençuda. Us deixem amb un text de l’autor.


Títol: La veritat no serveix de res
Autor: Ramon Breu
Pàgines: 200
Preu: 17,50 €
Compra'l!



La novel·la s’emmarca en la Barcelona de 1951, una ciutat vençuda i miserable, però alhora també amb lluentors i ostentació per part d'alguns. Ens trobem a l'estiu i encara és molt viu el record de la vaga de tramvies del mes de març, el primer moviment de revolta contra el franquisme.

En Pere Teixidor és un detectiu. Un detectiu diferent, però. No té un passat secret i tenebrós, ni és un perdedor, ni està cremat per la vida, ni és un investigador experimentat, ni viu en un pis desmanegat i brut ple d’ampolles buides de whisky, ni en una casa a Vallvidrera com en Pepe Carvalho, ni es relaciona amb les dones amb suficiència i domini de la situació com un Philip Marlowe amb cara de Humphrey Bogart... No. És un noi que és tan jove que no té pràcticament passat. És un personatge transparent, senzill, ingenu, que viu encara amb els seus pares al barri de la Bordeta. Té una nòvia, la Roser, que treballa en una fàbrica tèxtil de les moltes que hi havia als barris de la perifèria de la ciutat als anys cinquanta.

Quan comença la novel·la, en Pere acaba de canviar de feina. Ha deixat el banc on treballava, amb la desesperació dels seus pares que creien que era una feina segura i per a tota la vida, i fa d’auxiliar en una agència de detectius de l’Eixample de Barcelona. La seva procedència social, allò que viu cada dia al seu barri, el fet de ser fill d’una família obrera, li dona una perspectiva diferent a l’hora d’emprendre les investigacions que li encomanen.

Un dia el seu cap l’envia a seguir una famosa cupletista, la Rocío de Castro, una rossa espectacular, protegida per un magnat i obsessionada amb la pel·lícula Lo que el viento se llevó, que veia una i altra vegada. De fet, tota la ciutat va acollir la pel·lícula amb una bogeria col·lectiva. Lo que el viento se llevó s’havia estrenat vuit mesos abans al Windsor Palace de la Diagonal, al costat de la Via Augusta. Era el cinema més glamourós i selecte de la ciutat. Disposava de 1.800 butaques que es van omplir durant 255 dies seguits. La pel·lícula s’estrenava a Barcelona onze anys després d’haver-ho fet als Estats Units i no era d’estranyar que provoqués una agitació inaudita entre el públic. L’Església espanyola havia advertit que veure la pel·lícula podria ser motiu d’excomunicació. Es tractava d’una pel·lícula que, en una ciutat deprimida i reprimida, significava una mena de detonació, una explosió d’emocions desfermades: amors, infidelitats, gelosia... I sobretot d’una esclatant Vivien Leigh.  

Aquella mateixa nit que en Pere Teixidor segueix la cantant, coneixerà la Pilar, una noia de companyia que treballa al night-club del Windsor. Un lloc de trobada i diversió de militars i falangistes que acaparen l’administració franquista, i de nous rics que han fet negocis fabulosos amb el mercat negre. La Pilar sí que és un personatge de novel·la negra, una dona seductora i turmentada, amb un passat secret i una situació familiar dramàtica.

El detectiu començarà a endurir-se amb aquest cas que no s’aclarirà fins al final de la novel·la i que tracta d’una qüestió abominable, però també amb d’altres com el de la mort d’un jove mecànic a causa de l’explosió d’una caldera de gasogen, al Poblenou. El gasogen es feia servir en els transports (autobusos, taxis, camions) i en les fàbriques durant els anys de l’autarquia, a causa de les dificultats d'abastiment de petroli que tenia el règim en el mercat mundial. El gasogen desprenia monòxid de carboni, que era mortal pels treballadors. Sovint, també, es produïen explosions en les quals morien força treballadors. Tant des de la patronal, com des del govern civil, com des dels aparells de l’Estat o la premsa, es tapaven aquests sinistres i les fàbriques seguien funcionant amb lleugeres modificacions.

Imatge de la presentació de la novel·la a la Llibreria Claret de Barcelona
D'esquerra a dreta: Josep Maria Ibarra (Gregal), Enric Calpena (ponent) i Ramon Breu (autor).


En Pere també es trobarà darrere un cas que aparentment semblava una disputa familiar, les conseqüències tràgiques de les trames que, als anys de la Segona Guerra Mundial, conduïen jueus des de França fins a Barcelona amb l’esperança de fugir dels nazis i fer el salt cap a Amèrica.

El detectiu neòfit no podrà refiar-se del cap de l’agència, el senyor Pena, però sí dels seus companys, la senyoreta Presentación, la secretària, filla de guàrdia civil, enigmàtica, molt eficaç i de cops amagats. Tot un caràcter.  I, sobretot, del seu company d’aventures, en Quimet Garcia, àlies Sagasta, veritable contrapunt del protagonista principal. Fill de la Barceloneta, té trenta pocs anys, però n’aparenta deu més. De faccions molt pronunciades, els ulls molt vius, tothom deia que s’assemblava a Errol Flynn. En Sagasta té molta mili, com es deia llavors, és un home endurit, impulsiu, a vegades violent, gran bevedor.

La novel·la està plena de la recreació de llocs, d’espais, d’ambients d’aquella Barcelona avui desapareguda devorada per l’especulació, les olimpíades i el turisme: els barris industrials del Poblenou, Sant Andreu o la Bordeta. Locals com el Gran Price, una sala amb capacitat per a 5.000 persones entre els carrers Floridablanca i Casanova, construït el 1934, on es feia ball, vetllades de boxa i mítings polítics, i on durant el franquisme els actes polítics van deixar pas a sermons multitudinaris dels sectors més integristes del nacionalcatolicisme. Avui no el busqueu perquè hi ha un lleig edifici de Núñez i Navarro.

O la Barceloneta. A poc a poc, la Barceloneta s’havia anat recuperant de la guerra. Havia tingut el trist privilegi d’haver estat el barri més bombardejat de la ciutat. Encara aquell 1951 se’n veien els estralls, amb cases mig derruïdes que convivien amb els xiringuitos, una espècie de restaurants que eren barraques estretes, totes tallades pel mateix patró excepte el Hawai, que oferia menjar mariner, preparat de forma casolana, però fresc i amb gustos avui irrecuperables.

També hi apareix el Saló Rigat, restaurant i sala de festes, a la plaça de Catalunya, on avui hi ha el Corte Inglés, Inaugurat el 1941, freqüentat per oficials nazis en els primers anys. Amb  el Saló Rigat va arribar la distinció, el refinament i l’opulència en forma de lluïment de les classes guanyadores de la guerra. La sumptuositat i el fast feien encara més flagrant la misèria de l’altra cara de Barcelona, encara no a deu minuts de la plaça de Catalunya.

L’acció de la història també visita els calabossos de la Via Laietana amb una escena de ressonàncies valleinclanesques; o el tèrbol ambient dels gimnasos de boxa d’aquella època, viver de pinxos, mafiosos i perdonavides. També hi té un lloc la clandestinitat i la resistència contra el règim. La novel·la acaba al camp del Barça, a l’antic camp de Les Corts. El lector fins i tot sentirà el brogit del públic quan Kubala marca un gol decisiu.

L’obra pretén rememorar una època i oferir una lectura amena i entretinguda, però també vol transmetre que una guerra civil tan brutal com la nostra, seguida d’una dictadura com la franquista, va fer possible la devastació moral del país. Una misèria moral i una acceptació de la corrupció que es va projectar cap al futur, és a dir, cap al nostre present. 


Però, a què ve el títol? En certa forma enllaça amb la tradició pessimista de la novel·la negra mediterrània. Quan el nostre heroi aconsegueix esbrinar les trames que hi ha al darrere dels casos que ha investigat, els malfactors li diuen clarament que la veritat no serveix de res. Als lectors us tocarà decidir si la veritat serveix o no de res. Per cert, els lectors han de saber que si volen saber què els passa en el futur als entranyables protagonistes, en Pere Teixidor, en Sagasta o la senyoreta Presentación, la segona part ja està escrita...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada