Cercar en aquest blog

dilluns, 27 de febrer de 2017

Tempus fugit, de Joaquim Pijoan

Avui us volem presentar Tempus fugit, de Joaquim Pijoan. Segons Xavier C. Ribot, Pijoan es converteix en aquesta obra en un diletant memorialista. Escrit amb la veu pròpia tan característica d’aquest autor, Tempus fugit és una crònica que s’inscriu de ple en les literatures del jo. Un soliloqui amb ell mateix que es transforma en la seva literatura personal.

Us deixem amb el text que va fer servir l’autor en la presentació que va tenir lloc el passat mes de desembre a la Biblioteca Baldiri Reixac de Santa Cristina d’Aro.

Títol: Tempus fugit
Autor: Joaquim Pijoan
Pàgines: 264
Preu: 18,50 €
Compra'l!

             Aquí mateix, en aquest casalot on avui hi ha la Biblioteca Baldiri Reixac, llavors escola municipal de nens, vaig aprendre a llegir i escriure quan hi havia de mestre el senyor Pere Juncà. Avui us hi presento els meus "records d’infantesa", i és un fet que em produeix una especial satisfacció emotiva. Aquí vaig iniciar-me en el món de les lletres i ara és com si tanqués el cercle amb la presentació d’aquests records. Han passat 65 anys, tota una vida, entre aquell inici i el dia d’avui. No us repetiré el que ja dic en el llibre, aquests records no són pròpiament unes memòries documentades, tot i que recordar és sempre fer memòria. Ni tampoc no he pretès fer una història del poble i la seva gent, no he volgut ser un notari exhaustiu dels fets, ni tampoc un registrador municipal, tot això no ha estat el meu interès ni la meva ocupació. Jo m’he abandonat al fluir dels records tal com bonament  han anat apareixent a la meva memòria. El llibre va ser escrit l’any 2005, i no hi he fet, posteriorment, cap correcció, l’he deixat intacte. Bé, tot això, els qui tingueu la paciència de llegir-lo, ja ho anireu trobant. I segur que també hi remarcareu possibles errors i mancances. La meva memòria comença a ser feble i trencadissa. Ara, del que us vull parlar, és per què escric, i de com escric.

            Jo vaig començar a escriure, per prescripció facultativa, fa 40 anys justos, arran d’un trastorn mental que vaig patir, i que un bon psiquiatre, el doctor Josep Maria Pigem, em va tractar amb encert i eficàcia. Va ser ell qui em va suggerir que portés un diari. Ho vaig fer, i des del primer moment l’efecte catàrtic de l’escriptura em va ser beneficiós i estimulant, i l’he continuat fins al dia d’avui. Escriure, doncs, ha estat una forma de conviure amb la malaltia. Ben aviat, però, a l’efecte catàrtic s’hi va afegir la vel·leïtat literària. Jo era un lector de premsa escrita i algun llibre escadusser, novel·la i poesia del moment. En tenir, durant la llarga convalescència, tot el temps del món, i haver-lo d’ocupar amb alguna cosa, vaig intensificar la dedicació a la lectura. Primer, vaig voler ser poeta. Vaig llegir les Cartes a un jove poeta de Rainer Maria Rilke, i vaig veure de seguida que, de poeta, no en sabria ser mai. Tanmateix, la lectura d’aquest llibre em va portar a continuar amb més dedicació que mai el diari, i a fer els primers intents en prosa narrativa, al marge del diari. En va sortir el llibre Somni, que va guanyar el Premi Documenta i va ser la confirmació, tant dels bons consells del doctor Pigem com dels de Rilke. A partir de llavors, la vanitat de vanitats que mou el món es va imposar, i vaig compaginar l’escriptura del diari amb els intents novel·lístics.

            No sóc pròpiament un novel·lista. No en tinc l’ofici, ni m’ha interessat mai tenir-lo. El meu terreny de joc ha estat el que els teòrics anomenen literatura del jo. Diaris, dietaris, llibres de viatges, epístoles..., en fi, tot això que té el jo, i el discurs incessant que genera aquest jo, com a tema central de la meva escriptura. I el mètode que he seguit, del tot instintiu, ha estat el fluir de la consciència. No he inventat res. És tan vell com l’anar a peu. Sant Agustí, a les seves Confessions, ja el practicava. Si per a Pla la seva obra són unes vastes memòries, la meva és una permanent confessió. En els temps moderns, el fluir de la consciència, autors com James Joyce i Virginia Woolf, l’han portat al seu màxim esplendor. Avui, però, el mercat literari demana un altre tipus de relat. No he escrit mai pensant en el mercat, que com tot en aquest món té les seves lleis i condicions. La meva escriptura, per a bé i per a mal, ha buscat sempre l’efecte catàrtic. Que el resultat em porti a tenir pocs o molts lectors, o a no tenir-ne cap, no m’ha preocupat en excés. Aquest jo malalt ha trobat sempre la primera i gran compensació en l’acte en si d’escriure. Tota la resta ha estat a més a més. Aquest és, molt en síntesi, el perquè i el com escric.

Joaquim Pijoan

            I ara que els ametllers ja estan batuts, permeteu-me que acabi amb uns versos de León Felipe que m’han acompanyat al llarg d’aquests anys de vagareig literari i existencial. Els poetes són l’esperit de la literatura. La prosa que he practicat n’és només l’epidermi. Aquests versos, si se m’accepta la confessió, són també una declaració d’intencions i una manifestació de llibertat. És la mateixa sàvia intenció lliure amb què em va tractar el psiquiatre Pigem ara fa quaranta anys, quan, entre píndola i píndola, em va recomanar que escrivís un diari. És el meu Diari d’Skizo. Escoltem ara, i amb això acabo, els versos de León Felipe:


Nadie fue ayer 
ni va hoy 
ni irá mañana 
hacia Dios
por este mismo camino
que yo voy. 

Para cada hombre guarda
un rayo nuevo de luz el sol 
y un camino virgen
Dios. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada