Cercar en aquest blog

dilluns, 7 de març de 2016

Vicenç Villatoro sobre "Turbulències", de Domènec Jofresa

Domènec Jofresa i Vellsolà, personatge conegut per haver ostentat l'alcaldia de Terrassa durant la Transició Democràtica, s'estrena com a autor literari amb Turbulènciesuna novel·la que dóna voltes a la vida, als amors i turbulències del jove aviador Albert Puigmoltalt i dels seus companys durant els primers anys del franquisme.

Vicenç Villatoro n'ha fet el pròleg i avui el volem compartir amb tots vosaltres.




Títol: Turbulències
Autor: Domènec Jofresa i Vellsolà
Pàgines: 404
Preu: 19'50 €

La novel·la d'algú que ha viscut


Vicenç Villatoro
Hi ha moltes maneres d’estimar una ciutat. Una és narrar-la. Estic convençut que darrere d’aquest llibre, d’aquestes Turbulències que ha escrit Domènec Jofresa i Vellsolà, hi ha passions i motivacions molt diverses. Per exemple, un gust per la història, pel coneixement a través del relat històric. També un gust per la narrativa, per la capacitat que té de crear mons i de descriure’ls, d’explicar pulsions eternes de l’ànima humana a través de la peripècia d’uns personatges inventats, situats en una època i en un lloc determinat. Em fa l’efecte que Domènec Jofresa té també una atracció pels períodes intensos de la història, quan les coses es juguen a cara o creu, com van ser els anys trenta a tota Europa, també a casa nostra. Però diria que si hi ha una passió que ha servit de catalitzador de totes les altres, que ha engegat el motor narratiu que ha dut a l’escriptura d’aquesta novel·la, aquesta passió és l’amor per la seva ciutat, Terrassa, i a través de la ciutat, pel seu país, Catalunya.

Vaig conèixer Domènec Jofresa ja fa molts anys, i llavors no hauria dit mai que un dia li arribaria a prologar un llibre. Jo era en els anys setanta un periodista jove que feia informació local al diari de la meva ciutat, Tarrasa información, convertit després en Diario de Terrassa. Domènec Jofresa, en el temps que el vaig començar a tractar més, era l’alcalde (jove també, me n’adono més ara que llavors!) de la meva ciutat. Per tant, una persona a la que jo seguia amb interès com a periodista. Alcalde de Terrassa en un temps, i no em sembla gens casual, de turbulències, en plena transició. Només uns instants per parlar d’això, abans de parlar de literatura, perquè crec que aquest és el motor de la literatura del nostre autor. Quan va morir Franco, en ciutats com Terrassa, on la memòria de les coses terribles que van passar en la guerra i en la postguerra civil estava molt més viva del que farien pensar els anys que havien passat, molta gent temia que comencessin les batusses, que tot plegat acabés com el rosari de l’aurora. Era una inquietud molt real i molt estesa, que ha tendit a oblidar-se. Domènec Jofresa va tenir el mèrit enorme –i massa poc reconegut per la ciutat– de conduir des de l’Ajuntament aquella transició amb dos objectius clars: arribar a la democràcia i no prendre mal pel camí. Tots dos objectius essencials. Cap dels dos comprensible sense l’altre. Va viure així moments de dificultat i de tensió. A les incerteses de la transició política se sumaven els efectes d’una crisi econòmica que s’estava carregant allò que havia estat durant dècades el nucli de la vida econòmica de la ciutat, el seu sector tèxtil. Era molt complicat. I se’n va sortir. Amb moltíssima altra gent, però en el seu cas des d’un lloc essencial.

Explico tot això perquè té a veure amb el llibre que tenim entre les mans. No, el llibre no parla d’això, no és la crònica de la transició, no és –en un sentit històric– el recull de les vivències de l’alcalde que va pilotar la transició a la democràcia a Terrassa. Però tinc la convicció que una cosa i l’altra estan profundament emparentades. Primer, perquè neixen del mateix lloc: Domènec Jofresa va acceptar posar-se al davant d’una operació política d’alt risc per la mateixa raó, en el fons, per la que ha escrit Turbulències, per amor a la seva ciutat i pel sentit de la història. Quan va escriure El nom de la rosa, Umberto Eco, a qui es coneixia abans com a assagista i no pas com a novel·lista, va dir que havia escrit una novel·la perquè hi ha coses que només es poden narrar, que només es poden explicar o fer a través de la narració. Diria que Domènec Jofresa, després d’expressar el seu amor per la ciutat i el país de moltes maneres, ha arribat per una altra via a la mateixa conclusió: hi ha sentiments que només es poden expressar plenament a través de la narrativa.

Domènec Jofresa
Hi ha una segona via que enllaça l’experiència de Domènec Jofresa com a alcalde en un temps complicat i la redacció de Turbulències. El novel·lista no explica la seva vida, però alimenta l’obra amb la seva trajectòria vital. L’època és una altra. Les turbulències són diferents, però Jofresa parla de turbulències perquè les ha conegudes, perquè les ha viscudes, perquè ha vist l’ànima humana –la dels altres i la pròpia– en condicions extremes, en moments decisius, tempestuosos. Com fan tots els novel·listes, Domènec Jofresa parla d’ell també fent veure que parla dels altres, parla del seu temps fent veure que parla del temps dels altres, extreu de la pròpia experiència la mirada que permet expressar la vivència aliena. Per tot plegat, Domènec Jofresa, apassionat de la història, apassionat de la seva ciutat, apassionat del seu país, apassionat de l’eina narrativa que serveix per expressar coses que no tindrien altra manera de ser expressades, ha escrit una novel·la que connecta amb la vida. Una novel·la d’algú que ha viscut. Una novel·la que no vol ser llibresca, que no està escrita en diàleg amb els llibres, sinó que està escrita en diàleg amb la vida. I com que la vida de Domènec Jofresa és i ha estat intensa, el llibre que en resulta n’hereta i en transmet aquesta intensitat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada