Cercar en aquest blog

dilluns, 7 de juliol de 2014

On vas, Irina?

Ni és la primera vegada que presento un llibre de la Rosa Maria ni és tampoc la primera que assisteixo a la presentació d’algun. L’amistat que ens uneix des de fa trenta anys ha provocat que em fes el favor d’oferir-me totes dues oportunitats.
Fins ara la Rosa Maria havia escrit obres didàctiques (per exemple, Lletres amagades) o bé relats més aviat breus plens d’encant (Tardor roja; Bell-lloc i altres contes de mestres; Un mar de boires), contes divertits (En Jordi i el Drac, un Sant Jordi molt original i viatger), teatre també breu (El racó dels desitjos)… Aquesta vegada s’ha llançat a la gran novel·la, i quina novel·la!
Quan et proposen que presentis un llibre, et vénen temptacions múltiples, des de fer un elogi entusiasta de l’obra per enardir l’auditori a llegir-la fins o fer-ne un estudi literari, amb el perill que potser li tregui les ganes de fer-ho. A veure si avui em mantinc en el camí del mig, en el viarany mitjà budista, que ni sembli una presentació pagada ni una classe avorrida.


On vas, Irina? és una novel·la envejablement ben escrita. Us en diré un truc per orientar-vos: llegiu-vos la coberta final del llibre i hi trobareu un resum preciós del contingut. D’aquestes sinopsis orientadores, se n’acostumen a encarregar les editorials mateixes; haig de dir que, si és així, qui la va redactar ho va fer molt bé. Gairebé llegint-la ara en veu alta, m’estalviaria tota la feina, però seria molt lleig de fer-ho.
Teniu a la vista una novel·la inextricablement teixida; no sé com s’ho ha fet aquesta dona perquè fos moltes coses a la vegada: d’antuvi és un tros de biografia disfressada on trobem la Rosa Mari camuflada –ja veureu de què o de qui–; però no només ella, sinó la seva família. Ei, no cal pas estar al corrent d’aquest secret perquè la novel·la tingui tot el nervi de relat omniscient, en tercera persona, no. El que passa és que, si ho saps, encara és més viva. Té aquell encant de la cosa viscuda, la cruesa; i a la vegada l’autenticitat de l’experiència.

És a l’ensems una novel·la històrica, basada en uns fets ben reals, i ben luctuosos: ho anuncia el subtítol Novel·la basada en la tragèdia de Txernòbil de 1986. És tan amarga aquesta tragèdia humana! I ella ens acompanya a descobrir-la amb tanta sensibilitat! Vull dir que no ens fa recórrer només uns esdeveniments que delaten fins a quin punt pot arribar l’embogiment de la intel·ligència de l’home quan la tècnica esdevé el botxí sàdic de la inconsciència ambiciosa; la tragèdia s’encarna en persones que ens arribem a estimar, que ens fan compartir el patiment, perquè quan qui pateix és l’amor, arribem al paroxisme del dolor. L’energia nuclear posa en perill tot el gènere humà, certament; però és que causa un sofriment total a les persones que s’estimen apassionadament. Hi ha fragments tan desoladament tendres en la novel·la, que et fan anegar els ulls.

Al mateix temps l’obra és una aventura d’intriga, de suspens. Com acabarà la trama que fa de fil conductor de la narració? Per què la valentia de la Irina la portarà a un èxode rocambolesc, esgotador, policíac?

Juntament amb tot això, la  novel·la també és un assaig d’antropologia cultural. A través d’ella, entrem en una manera d’entendre i viure la vida que no pertany a la nostra cultura propera; costums, supòsits, tradicions, rituals familiars, conviccions ancestrals compartides, pràctiques laborals o comercials, ambients sanitaris… tot un univers que ens aboca a horitzons novells, rics i de vegades desconcertants per al lector català. Tota una descripció sociològica, sorprenent i atractiva a la vegada. En resum, jo diria que l’obra ens interroga, ens fa preguntar ben sovint: com és que dins la nostra Europa −bastant a l’altra punta, sí, però Europa al cap i a la fi−  hi hagi unes estètiques i unes ètiques i unes teories i unes pràctiques tan diferents de les nostres? La resposta comporta enfrontar-nos a una sacsejada, a posar en dubte la nostra presumpció de bondat sociològica.

Altrament, no em sé estar de remarcar la vena poètica de la Rosa Maria que en el llibre vessa arreu. Aquí sí que la temptació ha estat molt i molt forta: volia reproduir-vos i llegir-vos fragments, pinzellades d’una riquesa lírica encisadora. Ara ja no faig Formació Literària a la universitat, però us asseguro que si hagués disposat d’aquesta novel·la fa tres o quatre anys, molts dels seus fragments haurien sortit a classe com a models de figures literàries  de primer ordre; agosarats, dolcíssims, altament poètics. He optat, però, per deixar-ho a la vostra mà. Ja els trobareu al llarg de la lectura; és que us saltaran a la vista, vull dir a l’esperit. Tanmateix, no em sé aguantar de llegir-vos un trosset de la pàgina 133:

L'estiu s'ha acabat, tal com s'acaben tots els estius, però aquest amb més melangia. Els últims dies d'agost han anat tots junts a una casa que tenen prop de Tamariu, en una urbanització de casetes al mig del bosc i a deu minuts d'una cala. L'Elena, que no havia fet mai vacances, gaudeix com una nena d'aquest primer, i segurament últim, estiu a Catalunya. Des de la seva habitació es veu el mar, cada matí el contempla com si fos un cobrellit de seda blava, que llisca i l'estira fins a deixar-li el seu Dnièper com a coixí. Cada nit contempla els estels. Avui que és l'última, a més a més, neix del mar la lluna plena. "Bona nit!", li diu, però li continua explicant un munt de coses... fins a la matinada. I mentre la lluna s'esvaeix, el sol engelosit li acluca les parpelles per desitjar-li un bon dia.
A l'habitació del costat, que és molt gran, hi reposen les tres nenes en un llit de matrimoni, i en Bacil tot sol en un de cinc pams. Amb un nus de joia que li encongeix el cor i li fa sentir el pols als braços, l'Elena els tira la persiana un xic amunt: encara dormen. Fascinada, enganxa els ulls entre les dues fustes de la finestra: el cúmul que la passeja es torna rosa i para el temps. Un munt de pins i alzines es torcen i saluden sa majestat, el Sol. Les seves arrels segueixen les escletxes de la roca, granets de quars i mica rellisquen com ofrenes, constans al déu Neptú. Una ratlla llunyana arrenca pinzellades d'un príncep lleganyós, barreja algues amb maragdes, les illes amb la sorra i un rierol dolç que busca salabror. Tota aquesta part del seu cos, que està feta d'una antiga aigua llunyana, ha vingut a cercar-la. El Dnièper la reclama, l'estira i l'enganxa com una caragola que, posada a l'orella, xiuxiureja misteris mar endins: "No ho veus, tot just despunta l'alba, la mar està calmada, vine amb mi, vine amb mi, vine amb mi... recorda que és l'últim dia!".

On vas, Irina? és una novel·la de vida i de mort. Hi ha molta vida i molta mort –us ho podeu imaginar pel subtítol. Hi ha una vida que comença i una vida que acaba, però tan ben enllaçades que hi ha una frase que ressona amb una crueltat esperançadora: Ara només em cal resar pel trosset viu de carn d’ell que porto dintre. Ja la trobareu, no us en dic la pàgina.

I ara deixeu-me reprendre la idea de l’esperança. L’obra, al meu entendre, és un cant d’esperança des de l’amargor, i això té molt de mèrit. Txernòbil vol dir absenta, beguda amarga; i Nàdia –un personatge important de la novel·la– vol dir esperança –l’Esperança també hi és en un paper rellevant. Que ben trobats! Per això és tan humana aquesta novel·la; perquè la vida només és possible com una barreja d’absenta i d’esperança, de Txernòbil i de Nàdia, de neguit i d’il·lusió, de dolor i de goig. Per això dic que és una novel·la tan profundament humana.


I encara hi afegiré una altra raó perquè us llegiu la novel·la −i no voldria pas que semblés oportunisme barat. Aquest llibre es va editar pel mes de març d’enguany, però està elaborat de molt abans. I aquesta dada temporal afegeix al conjunt un interès remarcable: encara no havien començat els trasbalsos polítics i bèl·lics –o quasi bèl·lics– a Ucraïna. Gairebé ni es parlava d’Ucraïna, potser fins i tot no sabíem exactament ni aproximadament on era aquest país. Ara sí que la premsa i els telenotícies n’han anat plens i no pas per raons agradables. I jo us ho puc ben assegurar, l’obra ens permet que entenguem encara millor la tragèdia social, humana per tant, que els esdeveniments presents han fet caure sobre aquella població, població que estimem des de la lectura d’On vas, Irina? La coneixença de les persones que pateixen −tots els protagonistes de la novel·la− ens fa més viu el patiment, precisament perquè és més proper: són persones amb cara i ulls, amb noms i anècdotes i aventures i rialles i plors; hi hem compartit unes quantes hores, uns quants dies; virtualment, uns quants anys i tot. Aquesta dada augmenta la sensibilitat envers elles. Ens són familiars; i els sofriments dels familiars són molt més intensos. Aquesta novel·la adquireix actualitat, impensada quan la Rosa-Maria la va escriure. És ben cert, Rosa Maria, que no t’ho podies ni imaginar quan parlaves de Kíev o de Crimea que els lectors haurien vist aquests noms multitud de vegades a les primeres planes dels diaris...!

Llegiu On vas, Irina? Deixeu-vos endur per la màgia de la bona literatura. No hi ha dubte que en havent llegit On vas, Irina? esdevindreu més humans. Segur.

Esteve Pujol, llibreria Abacus de Granollers, 12 de juny del 2014

1 comentari:

  1. Gràcies, Esteve,
    Amb aquestes paraules començava el llibre...dedicant una carta als personatge
    A la Irina i en Bacil,
    amb el desig que tingueu un futur millor que el dels vostres pares i avis:
    Estimats, perdoneu-me, però cal que –per valorar la dignitat que en¬cara teniu– transformi la vostra vida en una novel•la. Tot el que m’heu explicat, hem viscut, sentit, interpretat i estimat no es pot perdre... com l’ucraïnès, que està sent desplaçat pel rus i l’anglès. L’ucraïnès només el parleu els pagesos. Els pagesos heu de menjar del que colliu. El que co¬lliu, gràcies a Déu, diuen que està infestat i ningú no ho vol. Com que no veneu els excedents, us els mengeu vosaltres. De seguida que podeu, parleu rus i apreneu l’anglès o bé altres idiomes. Només així, gràcies al Dimoni, podeu guanyar diners. L’ucraïnès es queixa, brama... la seva musicalitat baixa xisclant pel Dnièper, com una lluna que s’enfonsa i, en mirar-s’hi, es veu bonica, però menyspreada. Des de fa molt, totes les llunes noves us giren la cara gentil i us mostren la d’una vella amb una falç: la del vai¬xell de la mort. Pobra Ucraïna!, graner de Rússia, terra de pas de totes les guerres, mans d’esclaus durant segles per als rics... milions de persones i animals morts de gana perquè se’ls ha robat el menjar per alimentar el monstre de Rússia, fins fa ben poc. I ara, ara que heu aconseguit ser lliures, feu com ocells que han estat engabiats i no saben enlairar-se. Ara que us han
    tornat el país, que teniu contaminat –pels segles dels segles– des de l’explosió de Txernòbil, ara que sou independents, per defensar el que és vostre, esteu en guerra i sou més pobres que les rates...


    ResponElimina