Les mares que ens han parit, de Maria Rosa Ribas

Títol: Les mares que ens han parit

Autora: Maria Rosa Ribas

Gènere: Cultura popular

Pàgines: 184

Preu: 18 €

......................................................................................................................................................................

El llibre que avui presentem té un títol molt il·lustratiu que, com podreu intuir, ens parla de maternitat. Doncs bé, la meva relació amb aquesta obra també hi té molt a veure amb aquest concepte, ja que he estat testimoni de la seva gestació i naixement. Us ho explico...

La majoria dels que sou avui aquí sabeu que vaig tenir una llibreria a Premià de Mar durant gairebé 14 anys. Doncs va ser allà, a finals dels 90, on vaig conèixer la Maria Rosa Ribas que venia a comprar llibres, ja que és una gran lectora. De seguida vam congeniar i, al cap d’un temps, em va proposar fer la presentació a la meva llibreria del llibre que havia escrit juntament amb una altra autora, Maria Rosa Serra. L’obra es titulava S’ha acabat, amor meu, i el vam presentar l’any 2000.

Quan vaig tancar la llibreria, el 2009, feia un temps que la Maria Rosa havia anat a viure a Vilassar de Mar i durant aquest període ens vam deixar de veure. Potser van passar un parell d’anys i jo ja m’havia instal·lat a Cabrera de Mar quan, un bon dia, em vaig trobar amb la Maria Rosa. Va ser llavors quan em va comentar per primer cop el projecte d’investigació que estava fent, en base a la seva experiència, sobre la maternitat al llarg de la història. Em va semblar tan interessant que, fins i tot, vam valorar que vingués a fer una conferència a Cabrera de Mar.

Mentre el projecte anava prenent forma de llibre, la Maria Rosa i jo ens vam trobar novament. Aquest cop va ser al club de lectura de la Biblioteca Ilturo del qual fa anys que en soc membre i al qual ella es va afegir. A partir d’aquell moment, vam anar coincidint cada mes i, de tant en tant, jo li preguntava per la seva «criatura».

Així va anar passant el temps fins que, una nit d’agost, al festival de poesia Poetes sota la lluna, que se celebra a Can Vallerià de Premià de Dalt, em va donar la notícia que ja havia acabat el llibre i que es titularia Les mares que ens han parit. No sé si per la influència de la lluna, tan vinculada com sabeu a la feminitat, uns mesos més tard em va anunciar que l’Editorial Gregal l’hi publicava.  Com podreu comprendre, em va fer molta il·lusió veure que aquell projecte havia acabat fructificant; i no només per l’amistat que m’uneix a la Maria Rosa sinó, també, perquè n’havia viscut la gestació des del seu estat embrionari.

Ara que la «criatura» ja és al món, us puc dir que ha estat un veritable plaer endinsar-me en les seves pàgines. Perquè Les mares que ens han parit aconsegueix transmetre’ns les vivències maternals de les nostres avantpassades, ens situa en les diferents societats i cultures que s’han succeït al llarg dels mil·lennis. Des del paleolític fins als nostres dies, el llibre ens mostra tant les dificultats com els avenços però, sobretot, la manera de viure la reproducció humana.

I és que Les mares que ens han parit és fruit de la experiència de la Maria Rosa com a infermera del Centre d’Atenció a la Salut Sexual i Reproductiva de Mataró, on va treballar més de 30 anys. A través del llibre mostra el gran desconeixement que durant molt de temps hi ha hagut en tot allò relacionat amb la maternitat, i recull la manera com s’ha passat d’una explicació màgica i mitològica a una de científica i empírica.  Un trajecte molt llarg en què la dona ha hagut de patir greuges tan escandalosos com no poder anar a la universitat fins al segle xx.

Acabo la meva presentació fent un repàs dels principals aspectes de Les mares que ens han parit que són, a més, els grans ingredients de tota gran lectura:

1.      Història: l’ordre dels capítols és cronològic i en ells es fa un recorregut per les diferents civilitzacions i societats explicant la seva manera d’entendre la maternitat.

2.  Ciència: hi apareixen un munt de descobriments i invents. Troballes com òvuls i espermatozous, però també creacions com el DIU o els fòrceps.

3.    Personalitats: hi ha un munt de personatges històrics que es mencionen per les seves contribucions, no només a nivell mèdic sinó en altres àmbits com el polític, el filosòfic, l’educatiu i fins i tot el literari.

4.     Fantasia: malauradament, algunes llevadores, fetilleres i trementinaires van ser titllades de bruixes des de la fi de l’edat mitjana fins a inicis del Renaixement.

5.    Sexe: no podia faltar-hi, ja que forma part del procés de la maternitat. S’explica la vinculació que ha tingut al llarg dels segles en les diferents societats, i com ha evolucionat la seva percepció amb el temps.

Sílvia Tarragó.

Escriptora 

Biblioteca Ilturo.

Cabrera de Mar, 23 de maig de 2019

La sivella, de Josep Viñas

Títol: La sivella

Autor: Josep Viñas
Gènere: Novel·a

Pàgines: 184

Preu: 17 €

.....................................................................................................................................................................

Tenim a les mans el llibre i, abans d’obrir-lo per iniciar-ne la lectura, ens fixem un instant en la coberta: què ens suggereix, malgrat que el breu sintagma tan explícit i la foto tan evident ja ens condicionen envers una interpretació quasi exclusiva? Doncs, a la idea de subjecció, compressió i potser dolor que sens dubte se’n desprèn, s’hi entreveu que aquesta sivella està relacionada amb la força i la duresa: la mà masculina tancada amb fermesa, tensa, al voltant del cinturó, insinua un ús que neguiteja més que no pas deixa indiferent.

La història que es desplega en aquesta novel·la és estructurada com un mena de Mosaic que es va completant –no vull dir trencaclosques, perquè en cap moment hi ha peces difícils de col·locar, o de trobar– i ben aviat copsem que hi ha un leitmotiv o fil conductor, insistent i reiteratiu –com una obsessió deliberada–: la sivella del títol (que, de fet, és la metonímia d’un concepte més abstracte i profund: la violència). Aquest objecte, en cinturons sobretot i, menys sovint, en sabates i en bosses, esdevé una presència ineludible, persistent, com un amulet o, més ben dit, un fetitxe amb què els personatges avancen o recorden, dubten o amenacen, es redrecen o agafen coratge. Són sivelles lluents, daurades, o blaves, o d’un altre color, més grans o més petites, omnipresents, reincidents... que configuren un tret que l’autor ha treballat a consciència, per incidir en la intenció del seu relat.

Amb el recurs del narrador omniscient, Josep Viñas s’ho permet tot; així el lector sap el que els passa als personatges i s’apropa als seus neguits més interns i als seus desitjos més íntims; no hi ha secrets per a aquest lector, que, d’alguna manera, esdevé còmplice –més que no pas confident– dels seus actes, intencions i pensaments, tant, que en determinades ocasions pot tenir la sensació que està fent de voyeur. Són, en conjunt, personatges força ben caracteritzats, amb les seves fílies i amb les seves fòbies, descrits ocasionalment però no en excés, més des del vessant de la prosopografia que no pas del de l’etopeia; i no podem parlar d’un personatge principal exclusiu, perquè n’hi ha Quatre de prou relleu, encara que un destaca i aglutina la focalització de la història.

A partir d’un entorn quotidià i rutinari (els dinars de diumenges a cals sogres, els problemes a la feina, els partits de bàsquet dels fills, l’escassa comunicació entre la parella...), se’ns revelen aviat dos temes que s’entrellacen i es complementen: la violència –en una àmplia gamma– i el sexe –també en manifestacions ben diverses. Si no es troben sempre vinculats, sí que en més d’una i de dues ocasions l’un porta a l’altra o a la inversa. Les escenes sexuals despleguen un ventall bigarrat –fetitxisme, homosexualitat, onanisme, sadomasoquisme, trios...–, de vegades ufanós, de vegades decebedor, sempre directe, sense circumloquis ni gaires eufemismes. I, encara, de manera subjacent, un altre tema: la vellesa. Una vellesa que tant és objecte d’un humor sense concessions com és presentada amb una mescla de tendresa i de resignació.

El registre lingüístic emprat per l’autor tendeix més a la informalitat col·loquial que no pas a les filigranes literàries, perquè el que pretén és fer creïbles les situacions i els personatges, per això en els diàlegs recorre a expressions familiars –i vulgars i barroeres quan s’escau–, cosa que no priva que hi trobem, com uns esquitxos premeditats,

expressions carregades de lirisme.

La narració evoluciona amb un ritme prou dinàmic, contrapuntat en la ja esmentada estructura de mosaic, que permet crear un cert to d’intriga, de ganes de saber qui és qui i com es resoldrà el conflicte. L’alternança de narració i diàleg, falcada per descripcions puntuals i no gaire extenses, ajuden a marcar aquesta agilitat narrativa.

També cal observar que els capítols no són llargs, cosa que ajuda el lector a avançar amb diligència. En definitiva, la lectura de La sivella resulta amena i manté les expectatives que es creen en els primers capítols, malgrat l’ineludible regust amarg que ens deixa l’evolució de la història, amb frases que ens deixen intuir amb subtilesa el desenllaç –«de vegades calia sacrificar algun alfil per poder salvar la reina»– i, a l’ensems, ens conviden a reflexionar: «la por fa molt més mal que el dolor».

Fina Masdéu

Dra. en Filologia Catalana

Coordinadora del col·lectiu Reusenques de Lletres

La pell girada, de Tessa Julià

Títol: La pell girada

Autor: Tessa Julià i Dinarès
Gènere: Novel·la

Pàgines: 256

Preu: 17 €

.......................................................................................................................................................................................................

Tinc el llibre a les mans i la imatge de la coberta em mostra un mirall trencat; un mirall que, amb el seu reflex, ens aporta el concepte del pas del temps i amb la trencadissa ens fa pensar en alguna cosa oculta. A la part posterior de la coberta podem veure, a la zona superior, un altre mirall –aquest cop amb roba penjada que ens ofereix la idea d’intimitat‒ i a la part inferior una fotografia que correspon a la manifestació del Primer de Maig de 1978 a Madrid.

I esmento aquests aspectes del disseny de la coberta perquè, al meu parer, representen amb encert algunes de les temàtiques que trobarem en llegir la novel·la: intimitat, secret, i evolució històrica.

La pell girada, per a mi, és la història d’un viatge iniciàtic. Una expressió, aquesta de «viatge iniciàtic», que avui en dia no es fa servir gaire però que durant molt de temps va estar força en voga i que fa referència, en el camp de la literatura, a aquelles obres que plantegen una experiència en base a la qual una persona es troba davant d’una situació adversa o hostil, i aquesta provocarà que la seva personalitat canviï. O potser, més que canviar, prendrà consciència d’ella mateixa, i amb aquest reconeixement recuperarà la seva essència.

Situem-nos de ple a l’any 2011. La veu narradora és en aquest any i va desgranant el que passa en el present i també el record de tota una vida: infantesa, joventut, edat adulta... i de retruc, aquesta narració del passat ens plasma un mosaic molt detallat de tots els fets històrics que van tenir lloc al llarg d’aquests anys: l’educació rígida i religiosa dels 50, el despertar de les consciències dels anys 60, les lluites i revoltes dels 70...

He dit que la veu narradora es troba en aquest any 2011 perquè la novel·la està escrita en primera persona i en present, deixant el temps verbal en passat per als fragments o passatges ens evoquen els records. Qui ens parla és Eulàlia Sellarés, que és, per tant, qui ens explica la seva vida:

«Jo era una d’aquelles progres de cabells llargs, bruses hippies, pantalons de pana i sabates de pell girada que, rodejada de muntanyencs amb fulards, cantava la nova cançó i música folk, una progre que lluitava contra el franquisme amb intel·lectuals barbuts i camarades amb ulleres de cul de got i vessava optimisme dels seixanta. Mentrestant, el pare s’enriquia amb les ajudes de la reconversió tèxtil a Terrassa d’ençà de les riuades del seixanta-dos. La mare titllava les meves ganes de canviar el món de malaltia de joventut, i tots dos ignoraven que me n'anava al llit amb el Marcel. 

És el que hauria dit al meu fill, el Lluc, per parlar del seu pare vertader, si m'hi hagués atrevit. Però he arribat tard. Ara, trenta anys després, el Marcel és mor».

Aquest fragment correspon a l’inici de la novel·la i considero que atrapa el lector, capta la seva atenció, el captiva, i provoca que continuï llegint. A més, amb aquests dos paràgrafs ja ens fem una idea del personatge de l’Eulàlia, del conflicte que mantenia amb els pares, de l’amor de joventut (Marcel), del possible secret sobre la paternitat del fill (Lluc), i també del motiu pel qual Eulàlia s’aboca a aquest viatge iniciàtic esmentat abans: la mort de Marcel.

I és des d’aquesta mort del Marcel que l’Eulàlia es gira endins (i aquí podríem entrar a parlar de l’ambivalència d’aquesta idea de la «pell girada») per observar l’ànima adormida i provar de reaccionar i recuperar les il·lusions.

Però, tot recordant que ens trobem al 2011, situem-nos en la família de l’Eulàlia. Està casada amb en Pere, un intel·lectual que s’ha dedicat en cos i ànima a la política i que sempre ho té tot controlat. Tenen un fill, aquest tal Lluc, de vint-i-vuit anys, que es dedica a la terra, al cultiu ecològic, i està immers en les acampades de protesta i les assemblees que es van produir per aquesta època. Per l’altra banda podríem definir els pares de l’Eulàlia, ara ja grans, com un matrimoni burgès o aburgesat que no entén per què la gent fa tant de soroll amb les protestes, quan el que cal és que treballin, i punt. I per acabar l’Eulàlia té dues germanes: Maria, la gran, que és un calc de la mare; i Mercè, la petita, que de joveneta sempre va agafar l’Eulàlia com a model i referent i que, en l’actualitat, treballa a Guatemala en una ONG.

Amb tot, el gran personatge que impera al llarg de la novel·la és el Marcel. Aquest Marcel

que, des de la mort, gairebé obliga l’Eulàlia a enfrontar-se a ella mateixa i replantejar-se la vida.

Aquest seria el marc familiar de l’Eulàlia, però cal afegir que els altres personatges que l’envolten, en la seva majoria, també ens aporten algun conflicte personal de més o menys rellevància. Hi ha personatges molt ben trobats i d’entre tots ells destacaria la Lola, amiga d’infantesa de l’Eulàlia que, malgrat aparèixer relativament poc, aporta sempre una intensitat i resolució de situacions força important.

És complex resumir en unes poques línies la potència, intensitat i ambició d’una novel·la com és La pell girada, perquè hi ha tanta cosa a dir que no saps per on començar i què deixar en el tinter. El que he remarcat fins ara és tot just un tastet perquè vegeu per on van els trets: l’Eulàlia, la mort del Marcel, la consciència d’estar-ne encara enamorada, el replantejament de vida, i la valentia de prendre decisions.

Però a més hi trobareu refranys i frases fetes d’aquella època rígida i moralitzant; hi trobareu música, i podreu apreciar la seva evolució i la presència que té en alguns moments de les nostres vides; hi trobareu títols de pel·lícules que han deixat petjada; hi trobareu referències literàries...

És un treball complet que fa una mirada endins de l’individu i de l’època històrica que tenim aquí, ben a prop, darrere nostre. I quan arribeu al final de la novel·la us adonareu que l’autora, Tessa Julià, ha conclòs la història amb una perfecta i precisa paràbola.

Llegiu-la! No us decebrà.

Sílvia Romero

Escriptora

Reseña de El complot de los inocentes

Títol: El complot de los inocentes

Autor: Mª Carmen Crespo Saitua

Gènere: Novel·la negra

Pàgines: 322

Preu: 18 €

..................................................................................................................................................................

El complot de los inocentes es una intrigante novela en la que el silencio de un pueblo compra la paz vecinal. Se trata de una novela intensa, profunda y bien narrada en la que Helena, la protagonista, llega al tranquilo pueblecito de Bresñeda tras heredar la casa de su tía Aurea. Poco tarda en descubrir que la calma es tensa y se va erigiendo en una revolucionaria cuyas pesquisas le llevarán a la solución de una serie de crímenes atroces que allí se cometieron y que desde siempre han reprimido la vida de sus habitantes. Una investigación que le permitirá personalmente limpiar el nombre de su abuelo.

Se trata de una novela humana y en ella el lector puede descubrir la amarga influencia de la culpa y la importancia del perdón en el comportamiento humano, acatar el silencio o

enfrentarse a la verdad. Y es que en la lectura se plantea la pregunta ¿es necesario difundir

verdades dolorosas más allá de la aceptación? La verdad es un lujo, llega a decir uno de los personajes. Y como respuesta se apunta a la responsabilidad de la justicia y al comportamiento humano de aquellos que enarbolan la bandera de la bondad escondiendo el egoísmo hasta sus cotas más altas, y la corrupción. En definitiva, es una novela en la que la culpa, la verdad, y la justicia disfrazando la venganza, conforman una trama subyacente que llega a un lector que de paso va a analizar el mito de que la vida en los pueblos es más fácil y la relación entre sus vecinos es siempre abierta y fraternal. El complot de los inocentes es un drama rural tradicional en el que el tiempo pasado, el

presente y el futuro se entrecruzan, e intentan abrirse camino y adaptar tradiciones y

costumbres a los usos y necesidades de la vida actual.

A pesar de la tensión entre personajes y protagonista, ya que Helena y Don Lorenzo juegan a una lucha de poder, es una historia en la que se mezclan los valores de la familia y la amistad quedando el amor en una mera ilusión, con historias paralelas, unas crueles y otras llenas de emotividad. Es una novela intensa vivida directamente desde el punto de vista de la protagonista culta y amante de la pintura, muy conectada con un lector al que le resulta fácil seguirla a través de los escenarios y los diferentes personajes y al que le despierta el lado friki de vivir en el ambiente soñado y deseado de un pueblo pequeño, convertido en un personaje más, con su paz y sus atractivos. 

La autora, Mari Carmen Crespo, muestra en esta intrigante novela negra muy bien tramada en la que mantiene en vilo hasta el final al lector ofreciendo un desenlace imprevisible, comportamientos de nobleza y señorío, categorías que tienen tanto el malvado personaje como la protagonista, solo que vistos y vividos con una perspectiva opuesta: la cerrazón y el propio miedo contra la libertad y la alegría de vivir.

Es una novela dirigida a un público adulto sobre todo por el trasfondo filosófico que transmite. Una buena historia, una buena trama, buenos giros y buen final.

Joan Barris Sabatés

Lector profesional