Una pinzellada sobre l'etimologia de Torcafelló

En el marc del V Premi Gregal de Novel·la, Enric Ribes i Marí, president de la Comissió d'Onomàstica de l'Institut d'Estudis Catalans i director de l'Institut d'Educació Secundària de Maçanet de la Selva, va fer un parlament sobre l'origen etimològic del terme Torcafelló, nom amb el qual es coneix el castell de Maçanet de la Selva, l'història del qual es remunta al segle XI. 

Enric Ribes i Marí

Una pinzellada sobre l'etimologia de Torcafelló

El bon amic Jordi Albertí em va demanar, ja fa dies, si podia parlar, als assistents a aquest acte, del topònim Torcafelló. Com que encara no he après prou a dir "no", i per altra banda dir "no" a un amic encara és més costòs... vaig acceptar. 

De manera que avui em trobo amb el repte de parlar-vos sobre un topònim l'etimologia del qual no és clara del tot, i quan jo mateix encara no hi he aprofundit gaire. 

Ja fa més de dos anys que em vaig embarcar en l'estudi de la toponímia i microtoponímia de Maçanet de la Selva, i val a dir que ja estic encarant la fase final del treball de camp, amb la inestimable ajuda de molts maçanetens, i especialment d'un dels "savis" locals –i dic savi, perquè ho és, bé que ell no s'ho considera–, Joan Torres Gelabert 'Júria'. Mentre no acabi aquesta fase no entraré de ple en una segona fase, molt més reposada i reflexiva: cerca i consulta de documents, documentació i identificació –quan sigui possible– de topònims antics, estudi etimològic...

Però fet aquest aclariment, anem al gra. Segons l’historiador Jaume Marquès i Casanovas, que el 1983 va publicar un llibre sobre Maçanet de la Selva, el castell de Torcafelló apareix documentat per primera vegada l’any 1106, degué ser construït pels volts de 1080 i des dels seus inicis pertangué al vescomte de Cabrera. Què s’ha dit sobre  l’etimologia de Torcafelló? L’historiador Jaume Marquès, que va encertar a l’hora de desfer el malentès segons el qual s’identificava el castell de Torcafelló amb la torre de Cartellà, va provar de construir una hipòtesi.

Segons aquesta hipòtesi, Torcafelló és un mot compost per dos elements: el verb torcar i l’adjectiu felló. Res a dir, pel que fa a l’etimologia. Però la motivació ja és més fosca. Per a Marquès, el verb torcar es relaciona amb el llatí TORQUERE ‘turmentar, castigar’, i felló significa ‘traidor, deslleial’. Això fa pensar a l’historiador que l’antic turó de Torcafelló devia ser un lloc on es devia ajusticiar, com els nombrosos puigs de les Forques que hi ha arreu dels territoris de parla catalana. Certament, era costum penjar els ajusticiats en llocs ben visibles, per a escarment d’altres persones que volguessin seguir el seu camí. Però...

Ara vénen els emperòs. I són de caire filològic.

Pel que fa al verb torcar, segons Coromines, res a veure amb el llatí TORQUERE. Torcar vol dir ‘eixugar’ o bé ‘netejar fregant amb drap, paper, etc., sobretot per llevar d’una superfície alguna matèria pastosa, enganxosa’. Es tracta d’un mot germà de l’occità torcar i del francès torcher, derivats d’un mot del llatí vulgar

*TORCA ‘torcedura, feix d’herbam o draps retorçat o caragolat’. Així, en els reglaments dels Templers, traduïts del llatí al català a mitjan segle XIII, es diu: “[...] en la maisó en la cual los malaltes jasen, que 9 servidors [...] humilment laven lurs peus e lurs caps e·ls torquin lurs draps”. Llull, al llibre Amic e Amat, diu: “Torcava l’amic sa cara e sos ulls de plor que sostenia per amor [...]”. Al Curial, podem llegir: “Com havien menjat y begut, torcat es morros y espolsat ses miques [...]”. Els exemples són molt nombrosos fins a l’actualitat.

Pel que fa a felló, afirmar que aquest mot significa 'traïdor, deslleial', no és del tot exacte i ens pot induir a error. Felló, en català medieval, significava 'irat', 'furibund', 'virulent'. Certament té el mateix origen que l'occità antic i francès felon, que en aquestes llengües volia dir 'cruel, malvat', i també 'vil, traïdor'. Felló i felon vénen, segons Coromines, del fràncic *FILLO, FILLONS, 'botxí', derivat del germànic FILLJAN 'excorxar, assotar'. Felló ja apareix en les cròniques de Jaume I i de Desclot i en obres de Ramon Llull. Vet ací un exemple, tret de Llull: "[...] si tu, fill, dius que no pots haver paciència ne abstinència con est feyló o irat, adoncs tu negues negun poder de libertat en ta franca volentat [...]". I dos exemples, trets del gironí Francesc Eiximenis, del segle XIV: "[...] (lo pecador) pensa que Déu és felló contra ell entró a la mort"; "[...] per tal diu hom dels hòmens irats e fellons que són embriachs de ira, car axí criden e brugen com si havien massa begut". 

Sempre felló equival a 'irat', mai a 'traïdor, deslleial'. Coromines remarca que de vegades pot tenir el sentit de 'malhumorat', 'de violència desfermada, desaforat'; per tant, 'de mal caràcter'. I, aplicat a alguns objectes, una espasa fellona era una espasa furient, rabiosa, d'amenaça terrible i violenta, i un vi felló és, encara avui, un vi rabiós, molt fort.

Diuen Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll que, "en el llenguatge literari de la Renaixença estigué poc en ús el mot felló amb el significat de 'covard i traïdor', però aquest significat és fals, provocat per la influència del castellà felón". 

Val a dir que el mot felló, amb el significat genuí de 'irat', pràcticament ha desaparegut del dialecte central, però es manté viu en els parlars de les illes Balears, i en el cas d'Eivissa, per exemple, illa d'on jo vinc, felló apareix en nombroses cançons pageses, amb el significat original.

Tornem a la hipòtesi plantejada per Marquès: si torcar no significa el que ell pensava, i felló, almenys a l'edat mitjana i fins a temps relativament recents, tampoc, difícilment podem concloure que el nom de Torcafelló té cap relació amb 'lloc on es penjaven condemnats a les forques'. Quedi clar que això no vol dir que no s'hi pengessin condemnats, en aquest lloc, sinó que el nom no té cap relació amb aquest fet.

Castell de Torcafelló

Torcafelló: un topònim descriptiu o antroponímic?

Els noms de lloc, els topònims, són noms propis que tenen un sol referent, fan referència a un sol lloc. Per això solen classificar-se en dos grans grups: o són descriptius o són antroponímics. Dit amb paraules més entenedores: o fan referència a alguna característica (relleu, color, una qualitat, un fet històric o anecdòtic, la fauna o la flora del lloc, etc.), o bé una persona, que pot ser propietària del lloc, però també qui hi treballa o qui hi va sovint, etc.

Dit això, es pot concloure que la hipòtesi de Marquès sobre l'etimologia de Torcafelló faria encaixar aquest topònim en el primer grup, el dels topònims descriptius: rebria aquest nom perquè s'hi penjava gent condemnada. Però això, ja ho acabem de descartar.

Hem vist que felló és un qualificatiu que sol aplicar-se a les persones, i només molt rarament a un objecte –una espasa, el vi...–. Per tant, seria més lògic esperar que Felló fos un nom personal, i el mateix caldria esperar de Torcafelló. De fet, el mateix Jordi Albertí, en el seu llibre sobre Valldemaria, dóna a conèixer dos documents del segle XVII (1682 i 1690), en què es parla d'un pagès maçanetenc de nom Esteve Felló o Torcafelló. Si alguna cosa demostren aquests dos documents és que Felló i Torcafelló eren equivalents, que les propietats devien ser de la mateixa família, probablement les mateixes amb dos noms equivalents, i que tant Felló com Torcafelló són noms de persona.

Per tant, és molt probable que el nom del castell de Torcafelló tingui el seu origen en algun personatge anomenat –o malnomenat– Torcafelló o Felló.

Però si tenim clar què volia dir felló a l’edat mitjana, referit a persones, què hi fa el verb torcar? És mal d’explicar i només intentaré exposar una hipòtesi, just embastada i agafada amb pics d’agulla, que, si no és del tot plausible, almenys tingui certa lògica i sigui acceptable.

Quan hem parlat del verb torcar, si ens fixem en els exemples amb què hem il·lustrat el seu ús antic, veurem que tots equivalen a ‘fregar’, ‘refregar’, ‘eixugar, sobretot amb un drap o amb les mans’... però aquestes accions sempre fan pensar en un moviment repetit: torcar-­se la cara, torcar-­se els morros... encara avui, a Mallorca, un tovalló rep el nom de torcaboques... Fins i tot la *TORCA del llatí vulgar era un feix d’herbam o draps retorçat o caragolat.

Si, com sembla, Felló i Torcafelló eren equivalents, quina funció podia tenir aquest verb torcar afegit com a primer element al nom compost? Jo m'inclino a pensar que només tenia un valor intensificador, intensiu, com el de reiteració del moviment de torcar... Com si avui diguéssim Felló i Refelló, o com els nostres joves utilitzen altres partícules com súper o mega...

A hores d’ara, no podem considerar el tema resolt. Però sí que podem descartar l’origen del nom en el fet que hi hagués algun patíbul al cim del turó; podem descartar el topònim descriptiu. I si ens queda la possibilitat d’un topònim antroponímic, és a dir, originat per un nom de persona... la hipòtesi que hem plantejat, afavorida per la identitat dels noms Felló i Torcafelló, és una possibilitat real, en la qual caldrà aprofundir, amb més calma i a la vista de més documentació.

Entretant, clouré la meva modesta intervenció amb allò tan italià de... se non è vero è ben trovato.

Moltes gràcies.

Maçanet de la Selva, 25 de setembre de 2016

"Cel estàtic d'elevadors", de Ricard Mirabete

Avui volem presentar-vos una altra de les novetats que hem tret de cara a aquesta "reentré" de setembre. Es tracta del llibre de poesia Cel estàtic d'elevadors, de Ricard Mirabete. Per presentar-vos-el, us deixem amb un text del mateix Mirabete. 

Títol: Cel estàtic d'elevadors
Autor: Ricard Mirabete
Pàgines: 68
Preu: 13 €
Compra'l!

"Mirabete és un dels poetes més destacats de la seva generació. El sentim proper i abastable, sense que per això deixi de fer-nos partícips de la seva recerca dels límits, que és, al capdavall, la millor proposta que ens pot fer la poesia."

Xulio Ricardo Trigo, Serra d'Or

Cel estàtic d’elevadors és un llibre de poemes que situa el lector en unes coordenades d’espai i temps ben concretes però, tanmateix, ben obertes. El llibre vol agermanar avantguarda i classicisme, per mitjà d’un vers –rimat o no– que pretén fer evident el que és permanent en el que és dinàmic, que muda, que es transforma irremeiablement en cada nova lectura. És una porta d’entrada a l’imprevist.

El lligam entre la poesia i l’art pictòric és ben estret i, per això, al llarg de l’art del segle XX algunes tècniques artístiques han assajat el collage i els cal·ligrames, per exemple. Ens referim sobretot a les avantguardes i a poetes com ara Guillaume Apollinare. També cal afegir-hi Francis Picabia, en la seva doble condició de pintor i de poeta. Tanmateix, la nostra intenció és una altra. Cel estàtic d’elevadors proposa al lector que també sigui un espectador, és a dir, que llegeixi el poema com el quadre subjacent que observa llegint els textos: la poesia és eminentment visual encara que parteixi del signe lingüístic, de les paraules. En aquests poemes hi podrem relacionar un paisatge amb un concepte, una imatge poètica amb un sentiment, una imatge pictòrica amb un estat d’ànim. Som –com fa cent anys– a l’era de l’art multidisciplinari per excel·lència. La literatura beu de l’art i recrea el cinema; la paraula (el missatge escrit) combina amb la fotografia. El so i la melodia de la paraula conjuga amb la música. Aquestes disciplines artístiques s’interrelacionen i qui en surt guanyant –en bona mesura i en bellesa– és la paraula poètica, que és eminentment creadora i evocadora.

Ricard Mirabete

El primer poema del llibre, “Parade amoureuse”, planteja el vincle poètic i artístic d’una manera clara: el títol remet al quadre homònim de Francis Picabia, que és de 1917. Un segle després, el poema reinterpreta el motiu del quadre amb l’únic mitjà de la paraula. Ambdues creacions no són indissociables, sinó complementàries; l’una i l’altra no són imprescindibles, però aporten novetat i significació, l’una a l’altra. També el vincle dels poemes amb la fotografia és ben declarat i assumit. El fotògraf Carles Mercader col·labora artísticament al llibre amb vuit fotografies d’un blanc i negre rotund i suggerent, impactant. La seva motivació estètica sempre ha estat eminentment poètica i la nostra col·laboració i amistat ha donat fruit en d’altres llibres de poesia que he publicat.

Ara és quan els poemes han de parlar i l’autor desapareix de les pàgines del llibre. Gaudiu del repte i de la lectura oberta que us oferim des de Gregal.

"El desert i altres palpitacions del nou segle", d’Enric Balaguer

Avui us volem presentar una de les novetats que presentem per a la reentré d'aquest mes de setembre. Es tracta d'El desert i altres palpitacions del nou segle, un llibre compost de setze assajos en els quals Enric Balaguer, professor de Filologia Catalana a la Universitat d'Alacant, reflexiona i s'interroga sobre el nostre present.  

Títol: El desert i altres palpitacions del nou segle
Autor: Enric Balaguer
Pàgines: 200
Preu: 18 €
Compra'l!

        El desert i altres palpitacions del nou segle

   Al Glossari, Eugeni d’Ors afirmava que es limitava a prendre nota del que anomenava «palpitacions dels temps». Amb aquests papers, Enric Balaguer ha volgut, en parlar de «palpitacions», homenatjar el creador de l’assaig contemporani i designar una prosa formada per petits assajos que «cosits» poden ajudar a perfilar una mica el paisatge dels nostres dies. Però més que més el terme «palpitació» –«batec convulsiu d’una part del cos», segons els diccionaris– reflecteix la manera de viure, dissortadament, en aquests primers decennis del nou segle.

    Els setze assaigs reunits ací participen de l’impuls d’interrogar alguns dels components –ideològics i artístics– del conjunt de valors actuals. L’autor es demana si les llengües minoritzades són a punt de ser eliminades; si vivim una vertadera desalfabetització o si el llenguatge perd força i energia i dilueix les consciències davant del món de la imatge. També s’interroga sobre la solidaritat humana i es pregunta si és cada cop més feble o sobre si el desprestigi de les humanitats —en aquest context mercantilista— és irreversible. Les dificultats de la creació artística en la societat actual, dins del marc del capitalisme esteticista que vivim, així com els paral·lelismes entre el capitalisme financer i la creació, són altres motius de les palpitacions que l’autor tracta d’analitzar d’una manera oberta, suggeridora i, en la mesura del possible, deixant de costat els tòpics i els desitjos propis.

    La diversitat temàtica és un dels ingredients del llibre. Un dels assaigs explora les relacions estretes —en algun casos obsessives— dels escriptors amb les cases i en un altre s’aborden aspectes de la depressió, en poetes, com ara Salvador Espriu o en autors com Williams Styron.

     De tots els textos d’aquest recull, el dedicat a la fascinació que ens provoca el desert té, per moltes raons, quelcom d’emblema. Davant d’un món fastuós i opulent, el desert ens interroga a nosaltres. I ho fa radicalment. «Més que una palpitació» —en el sentit d’Ors— és una realitat palpitant, un clam de la matèria que apel·la la nostra dimensió transcendent. «Allí on ningú no pot viure –escrivia Albert Camus–, alguns homes, tal vegada, hi poden aprendre a viure».

Presentació del llibre a Barcelona.
D'esquerra a dreta: Jordi Albertí (director Gregal), Enric Balaguer (autor) i Àlex Broch (escriptor i crític literari)

     També hi ha una palpitació dedicada a la memòria històrica i al mal a  través del repàs de la figura tristament cèlebre del tinent coronel Eichmann, de l’Alemanya nazi, i, sobretot, de la menys coneguda de Douch, un guerriller cambodjà dels khmers rojos que actualment es troba a la presó. Un i l’altre són dos dels instigadors a la reflexió sobre el tema de les ignomínies (crims i exterminis) a la humanitat. Les preguntes són: podem explicar-nos la crueltat de la condició humana? Sabrem trobar la manera de posar-hi fi? I sobretot, serem capaços d’aprendre la lliçó de la història i prevenir-ne les catàstrofes?

   En aquestes setze «palpitacions» l’autor ha seguit el solc de sotmetre aspectes de la vida dels nostres dies a l’exercici reflexiu dels llibres anteriors de l’autor, La totalitat impossible. (Sobre la fragmentació en la vida actual), 2006; La vulgaritat i altres tribulacions dels nostres dies. (Sis aproximacions al present), 2010, i, més recentment, Constel·lacions postmodernes, 2015).

    Els assajos que formen aquest volum són textos que han sorgit amb impulsos successius i, tot i ser independents, participen d’una curiositat que els unifica. No és fàcil definir-la, però potser fóra l’adopció d’una perspectiva contemporània en el sentit que defensa Giorgio Agamben al seu article «¿Qué es lo contemporáneo?». Aquesta perspectiva tracta d’articular una mirada que s’adhereix i alhora pren distància del moment històric, però sobretot busca percebre més que les llums, l’obscuritat. La relació amb el present –diu l’autor tot recordant la frase d’un filòsof– serà sempre intempestiva, ço és, provisional i incompleta.

Georgina Esteva ressenya L'enigma del vaixell Mary Celeste

Després d'unes setmanes d'inactivitat, avui volem presentar-vos el llibre juvenil L'enigma del vaixell Mary Celeste, de Josep Maria Ibarra. Per fer-ho, ens servirem d'un text de Georgina Esteva, autora també de dos llibres juvenils: Un pòdium irrepetible (2015) i En Nicolau blanc i blau i el seu amic Quitu (2016).

Títol: L'enigma del vaixell Mary Celeste
Autor: Josep Maria Ibarra
Pàgines: 134
Preu: 12 €
Compra'l!

L’enigma del vaixell Mary Celeste és una història que juga entre la realitat i la ficció. Es tracta d’un relat que explica com un professor amb molt talent aconsegueix que una avorrida classe de reforç escolar per a adolescents esdevingui un seguit d’aventures inesperades a través d’un viatge en el temps. 

El professor, que resultarà ser nou i desconegut per als alumnes, empatitzarà amb els nois i noies de tal manera que els captivarà, els motivarà, els entendrà i els farà reflexionar. Serà, doncs, a través d’una aventura sorprenent que aconseguirà que els nois i noies, apassionats, aprenguin moltíssimes coses mentre viuen experiències insòlites de primera mà. De fet, la típica classe convencional de reforç es convertirà en un joc virtual amb una simulació espectacular en la qual els jugadors tindran sensacions absolutament reals i resoldran un dels grans enigmes de la història de la navegació: l’enigma del vaixell Mary Celeste. 

Serà gràcies a un viatge a través del temps que aniran a parar enmig de l'oceà, en un vaixell que va desembarcar de Nova York als voltants del segle XIX i que es va trobar a la deriva… amb tota la incertesa que això comporta! Aprendran, doncs, a través de l'experiència i l'emoció, ben lluny de qualsevol teoria! Viuran la història a la pròpia pell i, quan hi ha experiència, sempre hi ha aprenentatge. 

El vaixell Mary Celeste navegant a la deriva

Realment, la relació entre la realitat i la ficció està francament ben aconseguida i captiva el lector des del primer instant. La història està farcida d'emoció, intriga i curiositat i transmet un gran entusiasme. El llenguatge és planer, viu, directe i amè, i això fa que el llibre entri bé, sigui fàcil de llegir i que la lectura esdevingui molt agradable. En definitiva, una història que ens fa reflexionar sobre les èpoques i que ens fa adonar del canvi de les coses amb el pas dels anys.