"El desert i altres palpitacions del nou segle", d’Enric Balaguer

Avui us volem presentar una de les novetats que presentem per a la reentré d'aquest mes de setembre. Es tracta d'El desert i altres palpitacions del nou segle, un llibre compost de setze assajos en els quals Enric Balaguer, professor de Filologia Catalana a la Universitat d'Alacant, reflexiona i s'interroga sobre el nostre present.  

Títol: El desert i altres palpitacions del nou segle
Autor: Enric Balaguer
Pàgines: 200
Preu: 18 €
Compra'l!

        El desert i altres palpitacions del nou segle

   Al Glossari, Eugeni d’Ors afirmava que es limitava a prendre nota del que anomenava «palpitacions dels temps». Amb aquests papers, Enric Balaguer ha volgut, en parlar de «palpitacions», homenatjar el creador de l’assaig contemporani i designar una prosa formada per petits assajos que «cosits» poden ajudar a perfilar una mica el paisatge dels nostres dies. Però més que més el terme «palpitació» –«batec convulsiu d’una part del cos», segons els diccionaris– reflecteix la manera de viure, dissortadament, en aquests primers decennis del nou segle.

    Els setze assaigs reunits ací participen de l’impuls d’interrogar alguns dels components –ideològics i artístics– del conjunt de valors actuals. L’autor es demana si les llengües minoritzades són a punt de ser eliminades; si vivim una vertadera desalfabetització o si el llenguatge perd força i energia i dilueix les consciències davant del món de la imatge. També s’interroga sobre la solidaritat humana i es pregunta si és cada cop més feble o sobre si el desprestigi de les humanitats —en aquest context mercantilista— és irreversible. Les dificultats de la creació artística en la societat actual, dins del marc del capitalisme esteticista que vivim, així com els paral·lelismes entre el capitalisme financer i la creació, són altres motius de les palpitacions que l’autor tracta d’analitzar d’una manera oberta, suggeridora i, en la mesura del possible, deixant de costat els tòpics i els desitjos propis.

    La diversitat temàtica és un dels ingredients del llibre. Un dels assaigs explora les relacions estretes —en algun casos obsessives— dels escriptors amb les cases i en un altre s’aborden aspectes de la depressió, en poetes, com ara Salvador Espriu o en autors com Williams Styron.

     De tots els textos d’aquest recull, el dedicat a la fascinació que ens provoca el desert té, per moltes raons, quelcom d’emblema. Davant d’un món fastuós i opulent, el desert ens interroga a nosaltres. I ho fa radicalment. «Més que una palpitació» —en el sentit d’Ors— és una realitat palpitant, un clam de la matèria que apel·la la nostra dimensió transcendent. «Allí on ningú no pot viure –escrivia Albert Camus–, alguns homes, tal vegada, hi poden aprendre a viure».

Presentació del llibre a Barcelona.
D'esquerra a dreta: Jordi Albertí (director Gregal), Enric Balaguer (autor) i Àlex Broch (escriptor i crític literari)

     També hi ha una palpitació dedicada a la memòria històrica i al mal a  través del repàs de la figura tristament cèlebre del tinent coronel Eichmann, de l’Alemanya nazi, i, sobretot, de la menys coneguda de Douch, un guerriller cambodjà dels khmers rojos que actualment es troba a la presó. Un i l’altre són dos dels instigadors a la reflexió sobre el tema de les ignomínies (crims i exterminis) a la humanitat. Les preguntes són: podem explicar-nos la crueltat de la condició humana? Sabrem trobar la manera de posar-hi fi? I sobretot, serem capaços d’aprendre la lliçó de la història i prevenir-ne les catàstrofes?

   En aquestes setze «palpitacions» l’autor ha seguit el solc de sotmetre aspectes de la vida dels nostres dies a l’exercici reflexiu dels llibres anteriors de l’autor, La totalitat impossible. (Sobre la fragmentació en la vida actual), 2006; La vulgaritat i altres tribulacions dels nostres dies. (Sis aproximacions al present), 2010, i, més recentment, Constel·lacions postmodernes, 2015).

    Els assajos que formen aquest volum són textos que han sorgit amb impulsos successius i, tot i ser independents, participen d’una curiositat que els unifica. No és fàcil definir-la, però potser fóra l’adopció d’una perspectiva contemporània en el sentit que defensa Giorgio Agamben al seu article «¿Qué es lo contemporáneo?». Aquesta perspectiva tracta d’articular una mirada que s’adhereix i alhora pren distància del moment històric, però sobretot busca percebre més que les llums, l’obscuritat. La relació amb el present –diu l’autor tot recordant la frase d’un filòsof– serà sempre intempestiva, ço és, provisional i incompleta.