Aquesta setmana descobrim l'últim llibre d'història que hem publicat: L'èxode català de 1936 a través dels Pirineus. Aquesta obra ens arriba de la mà de Jordi Rubió i Coromina, doctor en Història per la Universitat de Girona; títol aconseguit precisament presentant en la seva tesi doctoral aquest estudi sobre els orígens, el desenvolupament i les repercussions de l'exili de 1936 durant la Guerra Civil Espanyola.
Títol: L'èxode català de 1936 a través dels Pirineus
Autor: Jordi Rubió i Coromina
Pàgines: 388
Preu: 22€
Jordi, per què un llibre dedicat a l’èxode català del
36? què et fa triar aquest any per a la teva tesi i després per editar aquesta
síntesi que és el llibre de Gregal que tenim entre les nostres mans?
 |
| Jordi Rubió, l'autor |
La
Retirada de 1939 ha captat l'atenció de bona part dels historiadors durant els
darrers 40 anys, des dels treballs de José Luís Abellán i Javier Rubio als tot
recents de Pelai Pagès. En canvi, l’estudi de l’èxode català de 1936 ha
evolucionat molt poc des que Albert Manent reclamava a finals de la dècada de
1980 profunditzar en el tema. L’any 2003 es publica la primera monografia
específica, Els catalans de Gènova, de Rubèn Doll-Petit, que aborda la
fugida marítima a través del port de Barcelona, però l’èxode a través dels
Pirineus és un tema que quedava pendent.
Qualsevol
que esculli un tema d’investigació ha de fer-ho amb un interès especial, una
curiositat que ha d’impulsar el treball. Jo vaig escollir l’èxode català de
1936 perquè volia entendre el perquè d’aquest desplaçament de població; perquè
milers de catalans decideixen fugir de Catalunya clandestinament per lluitar amb
les tropes franquistes i quines conseqüències té aquesta presa de posicions en
la conformació de les estructures polítiques i socials del primer franquisme.
Ho anomenes “èxode”. Per què no exili?
No
defujo el terme “exili”, però vull marcar certes diferències. El 1939 la
població es veu forçada a marxar fora del seu país per motius polítics i a
residir a l’estranger mentre la situació no canviï; per tant, s’exilia. El
1936, en canvi, es produeix un desplaçament de desenes de milers de catalans
cap a França i Itàlia. En la seva majoria, però, ho fan per entrar de nou a
Espanya pel territori ocupat per les tropes franquistes. Una part d’aquests
catalans decideix exiliar-se mentre duri la guerra, tanmateix emprar el terme
“exili” pel conjunt no em sembla del tot apropiat. En canvi, “èxode”, com a
emigració sense més adjectius, pot convenir al conjunt de desplaçats.
No tots els que van marxar en aquest èxode eren o van
formar part dels vençuts al cap de tres anys…
Ben
al contrari, els que integren aquest èxode són (seran) els vencedors. Els
motius de la fugida són diversos, però la gran majoria acabarà la guerra al
costat dels nacionals i això els valdrà el respecte de la Dictadura, que els
atribuirà nombrosos beneficis dins de la societat. El règim franquista reconeix
a excombatents i excaptius el dret preferent a les places de concurs públic de
l’administració i de l’empresa privada, l’accés als comandaments dels òrgans de
Falange i de l’administració local i provincial, a més de l’exercici del poder
moral damunt d’una societat esberlada entre vencedors i vençuts.
Els
vençuts es troben en alguns grups minoritaris que he pogut identificar dins
d’aquests desplaçament de població. Entre els homes en edat militar que escapen
a la mobilització, els catalans d’ordre i els religiosos que fugen de la
repressió republicana hi ha, per exemple, membres del POUM o membres del govern
de la Generalitat amenaçats dins mateix de l’ordre republicà. Els vençuts són
també aquells grups a qui les males condicions de vida que ocasiona la guerra
fan marxar cercant més una millora de la seva situació econòmica que no pas cap
altra cosa. Aquest fenomen afecta també diversos grups de gitanos.
N’hi havia que no volien saber res de les guerres, de
les confrontacions… fins i tot entre la família i els amics. Molts d’aquests
que van marxar el 36 devien pensar que estarien fora de les fronteres només un
breu temps i així fou en alguns casos, no?
Efectivament,
no tothom es posiciona clarament a favor d’uns o dels altres. Existeix un rebuig a
l’esforç militar, ja sigui al costat dels republicans o dels nacionals. Fugir
per esquivar la mobilització al front és una reacció humana que trobem a totes
les guerres. Ara bé, els pròfugs que fugen durant la Guerra Civil acabaran,
gairebé tots, de grat o per força, lluitant en un dels dos bàndols. Un grapat
dels refugiats de 1936 tornarà a Catalunya per acollir-se a les amnisties del
govern de la República i la gran majoria anirà a l’Espanya de Burgos engruixint
les tropes franquistes. Als que aconsegueixen evitar la mobilització militar,
de retorn a Espanya acabada la guerra, Franco els imposarà tres anys de servei
militar obligatori.
Molts
dels refugiats de 1936 es dirigeixen a França amb l’única intensió de retornar
a Espanya per Irun, porta d’entrada al territori ocupat pels rebels. Per
aquests, la fugida, el sojorn a l’estranger, no és més que un tràmit d’uns pocs
dies. Tot i així, aquests homes no se senten tant a casa com lluitant per
arribar-hi. Per a ells, l’objectiu és l’ocupació de Catalunya per les tropes
franquistes, que representa el moment en què podran tornar als seus pobles i
ciutats d’origen i retrobar-se amb els seus familiars.
 |
| Rubió presentant el llibre a la llibreria La impossible de Barcelona |
Però gent de la ciència, intel·lectuals que fins i tot
signaven documents a favor de la República també van marxar, per què?
Sí,
entre els refugiats de 1936 hi ha reconeguts científics i intel·lectuals.
Potser el cas més significatiu és el de José Ortega y Gasset, que tot i haver
signat un document de suport al règim republicà va prendre el camí de l’exili
l’any 1936. Segurament aquí hauríem de saber dissociar l’adhesió a un govern o
fins i tot el refús al cop d’estat davant dels actes revolucionaris perpetrats
dins del territori republicà. La violència revolucionaria exercida dins de
l’Espanya republicana té una incidència clara en l’actitud dels republicans més
moderats i, per suposat, entre els sectors més conservadors.
De
Catalunya marxa gent tan important com Joan Casanovas, president del Parlament
de Catalunya, Josep Maria Espanya, conseller de Governació, Ventura Gassol,
conseller de Cultura, Frederic Escofet, comissari general d’Ordre Públic de la
Generalitat de Catalunya o Santiago Gubern, president del Tribunal de Cassació.
Estaven amenaçats i corrien risc de mort per haver facilitat la sortida de
Catalunya a molts perseguits.
Hi havia gent que va marxar i que ho va fer per por a
certes repercussions. Aquests se'n van anar a territori neutral per intentar
buscar una entrada, altra vegada, a l'Estat espanyol i a territori conquistat
pels rebels franquistes… Com ho feien escapant des de Catalunya i el Pirineu?
La
fugida a través dels Pirineus és una fugida clandestina, que es fa de nit i per
passos fronterers poc concorreguts. Senders de muls, colls i ports de muntanya
són els indrets preferits pels guies que condueixen les expedicions de
fugitius. Un cop a França, tots els refugiats són identificats per les
autoritats gales, que els ofereixen la possibilitat de residir a França, en
centres o camps d’acollida, o bé el trànsit cap a Irun. Naturalment, també
poden refer el camí cap a Catalunya encara que són ben pocs els que ho fan (o
que declaren voler fer-ho). A partir de l’octubre de 1937, França no deixarà
elecció als refugiats, als quals els donaran 48 hores perquè surtin de França
cap a una de les dues Espanyes en guerra.
Què ens pots dir, breument, dels altres èxodes: el de la
frontera portuguesa, el del Pirineu Navarrès i Basc, el marítim…?
Portugal
és la via de fugida de diversos generals, militars i civils involucrats amb el
cop d’estat del 18 de juliol. Al Pirineu de Navarra hi conflueixen diferents
desplaçaments de població, el dels republicans que fugen d’un territori dominat
des del juliol de 1936 per les forces rebels i el dels catalans que han sortit
de Catalunya entre finals de juliol i primers de setembre de 1936. És per la
frontera navarresa que arriba a Pamplona Josep Maria Conill Postius, el cap del
requetè català.
La
frontera basca viu diferents onades de l’exili republicà, primer amb la caiguda
d’Irun el setembre de 1936 i després amb la presa de Bilbao l’estiu de 1937.
L’exili
marítim, tal com l’ha demostrat Rubèn Doll-Petit, és molt quantiós i alhora
constitueix l’exili més genuïnament burgès dels que s’esdevenen durant la
Guerra Civil.
Por a les represàlies o, com dèiem, gent que escapava
del conflicte, tant d’aquestes columnes un xic descontrolades com d’altres.
Tanmateix, n’hi havia que van escapar perquè tenien verdadera por al conflicte
en si, a la guerra i a tot el que comportava i perquè, tot i ser de tarannà
republicà i d’esquerres, veien que allò estava perdut, ja que els rebels, des
d’un principi, comptaven amb els suports del poder monetari, del món burgés, de
la “gent d’ordre”, de l’església, de la majoria dels militars i, fins i tot, de
la gent que, com ells, fugien del conflicte i no podien plantar cara, però que
tenien la necessitat de fugir i d’escapar del conflicte per l’angoixa que tot
això els podia suposar.
L’arbitrarietat
i l’aprofitament de la guerra per arranjar querelles personals van existir dins
de les dues Espanyes. Així, la por a represàlies només toca a la gent que
senten un perill per la seva vida, car fugir implicava, de facto, la
imposició de represàlies als familiars que es quedaven. Per tant, si es feia,
havia de ser per una bona raó.
Molts dels que van iniciar aquest èxode eren persones de
dretes i d’església que, després, van reiniciar el viatge de tornada…què ens en
pots dir?
Sí,
és clar, els homes d’església i d’ideologia dretana ocupen un espai important
entre els refugiats catalans de 1936 i la seva tornada a Catalunya la viuen com
a conqueridors de la pàtria. Molts d’ells tornen tan bon punt els seus pobles
són ocupats pels rebels; alguns causen estralls denunciant tots aquells que
havien tingut simpaties amb els republicans.
Quins trets fonamentals compartien els que van emprendre
l’èxode del 36?
-El
catolicisme. La fe cristiana sembla l’element més transversal entre els
refugiats de 1936 encara que no sigui del tot generalitzable. Més enllà
d’aquest element, cal dir que es tracta significativament d’una migració de
gent d’ordre i de “quintos”, d’homes en edat militar.
De quins llocs del territori de Catalunya venien aquests
primers homes i dones que van iniciar l’èxode? I, passant pels Pirineus, cap a
on anaven?
Hi
ha refugiats de totes les comarques catalanes, però les comarques frontereres
de Lleida i Girona estan especialment ben representades, així com les àrees més
poblades dels voltants de Barcelona. A la Catalunya nova, els percentatges de
població que fuig pels Pirineus són molt inferiors.
 |
| Rubió durant la presentació del llibre a la Fira Liberisliber de Besalú |
Podem equiparar alguns trets o factors que van
desencadenar l’èxode del 36 comparant-los amb tot allò que es va desencadenar
quan es va proclamar la Segona República, el 1931?
Quan
es proclama la II República, el 14 de juliol de 1931, pràcticament l’únic que
marxa és el Rei. Més tard, algunes accions violentes contra l’Església causen
el desplaçament de religiosos a França, però aquests fenòmens són constants en
la història contemporània d’Espanya i es fa difícil comparar-los amb els
esdeveniments de 1936, quan la repressió contra sacerdots i religiosos és
brutal i sistemàtica.
Ostres, sempre m’ha cridat l’atenció, però en aquest
llibre tot agafa més forma quan veig que documentes que algunes persones
de dretes, vinculades o simpatitzants amb els rebels. ja havien agafat l’èxode
com a prevenció. A molts, el Cop d’Estat els va agafar a la frontera o a
l’altra banda….Sembla que tot ja estava més que dibuixat?
No
sé si podem dir que tot estigués dibuixat, però el cert és que hi ha coses que
poden semblar casuals i que no ho són. Desencadenar un cop d’estat en ple
període estival pot afavorir que les classes benestants estiguin fora del país
i també que els membres del govern estiguin disgregats, la qual cosa pot ajudar
l’èxit de la revolta.
Com va ser el procés de documentació, amic Jordi, per
aquest llibre i la metodologia de treball? Treballar, tenint al darrere
l’Àngel Duarte Montserrat i el Jordi Canal Morell, ha de ser tot un estímul i,
a la vegada, un repte. I la col·laboració amb Gregal com ha anat?
Documentar
la fugida de tants catalans entre 1936 i 1938 ha estat la tasca més difícil, ja
que en els arxius catalans hi ha molt poques traces d’aquest desplaçament de
població. És gràcies als arxius francesos i als arxius de l’espionatge
franquista que he pogut identificar i quantificar aquest èxode.
El
treball amb els meus directors de tesi ha estat molt gratificant. El més
important per mi ha estat que hagin cregut i defensat l’interès històric de la
meva recerca doctoral.
Per
a mi ha estat un goig poder treballar amb una editorial jove i independent com
Gregal, que inverteix en l’edició de llibres de difusió històrica.
En què estàs treballant ara?
Ara
mateix no treballo en cap recerca específica. La situació de crisi permanent
que viuen les Humanitats des de fa anys no ajuda gens les persones que, com jo,
procurem fer recerca als llims del sistema universitari català. La producció
científica haurà de passar per altres viaranys o no passarà.
