Cercar en aquest blog

dimarts, 2 de juny del 2015

Las hijas de las horas, de Teresa Buzo, rep unes crítiques excel·lents


Teresa Buzo Salas és natural de Santa Marta (Badajoz). Va cursar Turisme Empresarial a la Universitat de Sevilla i va continuar els seus estudis de postgrau en Literatura Hispànica a la Universitat de Geòrgia Southern (EUA), on exerceix de professora d'estudis hispànics
en el Departament de Llengües Estrangeres.

Les seves peces literàries han estat seleccionades en nou ocasions com a guanyadores, i en dinou com a finalistes en diferents certàmens literaris. La majoria dels seus treballs estan recollits en diversos volums i antologies.

Col·labora en mitjans periodístics amb contribucions culturals i literàries. Entre les seves aportacions podem trobar el diari Las Cabezas (Sevilla), i La semana del sur (Oklahoma, EUA). També fa de ressenyadora de literatura al diari Sevilla actualidad i a la revista crítica de literatura Vísperas. 

Actualment combina la seva funció de docent amb la de columnista mensual per al diari bilingüe La voz latina (Geòrgia, EUA).




¿Qué faries si rebessis un missatge de Facebook d'algú que està mort? Aquesta és la història que ens planteja Teresa Buzo en la seva última obra.

Virgilio no ha tornat a ser el mateix des que la seva filla va morir de càncer als quinze anys. Divorciat, sense feina i submergit en una profunda depressió passa els dies planejant el seu suïcidi. Un día, però, rep un missatge de la seva filla morta a la seva pàgina de Facebook i la seva vida fa un gir. La desesperació per saber qui hi ha darrere d'aquests missatges el porta a entendre una odissea plena de perills en terres africanes. Tràfic de dones, drogues, violència i dolor són alguns dels components que, units als records de la seva filla, canviaran la perspectiva que té Virgilio del món.

Una combinación de thriller psicològic amb grans dosis d'acció en una atmosfera de persecucions i sora el marc literari de La Divina Comedia, on els protagonistes baixen als inferns per arribar a la redempció.





«Teresa Buzo Salas ha escrit una interessant novel·la sobre la pèrdua i la impossibilitat de resignar-s'hi. A mig camí entre la novel·la psicològica i el thriller, ens entrega un personatge, Virgilio, d'enorme intensitat en els seus errors i en els seus èxits. I tot i que a ell li agradaria que tots el deixessin tranquil amb el seu dolor, poc a poc va descobrint que la pena mai no és individual i que l'única salvació s'aconsegueix apropant-se a la dels altres. Encara que per això hagi de jugar-se la vida; més difícil encara, tot i que per aconseguir-ho hagi d'aprendre de nou a estimar. Teresa Buzo Salas ha aconseguit crear un d'aquests personatges complexes que, malgrat comportar-se de manera detestable a vegades, acaba conquerint el lector»
José Ovejero, Escriptor

«Un pare enfonsat en el dolor rep un missatge d'ultratomba de la seva filla morta... a través de Facebook. Amb aquesta enginyosa premissa  Teresa Buzo Salas posa en funcionament un engranatge fascinant que combina la novel·la de fantasmes contemporània amb el thriller de suspens. Val la pena deixar-se emportar per aquest avatar de Virgilio a altres inferns inesperats»
Guillermo Martínez, Escriptor


«Amb mestratge narratiu, Teresa Buzo Salas desencadena un viatge reflexiu a l'abisme dels sentiments»
Esteban Navarro, Escriptor


«Amb una narració àgil i rica en dicció, Teresa Buzo Salas reconstrueix la memòria dels sentiments, la cruesa de la pèrdua, alçant ponts comunicatius que cicatritzen l'ànima quan arriben des del Més Enllà i de la manera més inesperada... Un thriller descarnadament esperançador...»
Violant Muñoz (Calaix de Llibres)
                                                         

«Las hijas de las horas, primera novel·la de Teresa Buzo Salas, és un relat dur, servit en dosis amargues que van sorprenent al lector des del depressiu infern del pare que perd la seva filla adolescent fins a l'esperançador final. L'autora construeix un suggeridor personatge central, Virgilio, abstret en el seu dol, abúlic i absorbent al mateix temps que, tot i les seves resistències, descobrirà que viure té sentit en la mesura que som com els altres, i que aprenem a assumir la pèrdua i l'absència. La novel·la avança entre les doloroses reflexions del protagonista, que busca respostes, i les aventures que, a manera de thriller i en escenaris imprevists, es veu envoltat juntament amb una inesperada noia. Ambdues es redimiran de l'infern imaginat… i del real en una obra d'ecos dantescs»
Manuel Sollo (Biblioteca Pública RNE)

«És el que ens porten les hores, el pas del temps, que tot ho cura segons la saviesa popular. Tots som fills de les hores»
Dra. Isabel Estrada
Professora de literatura, City College of New York (CUNY)

«La novel·la inclou simultàniament acció i introspecció. En altres paraules, l'acció avança a un ritme considerable tot i les recurrents divagacions filosòfiques i nihilistes en torn a la mort, el dolor, la pèrdua, la malaltia i la vida com a teatre absurd i vall de llàgrimes»
Dr. Luis I. Prádanos
Professor d'estudis hispànics contemporanis a Miami University (Ohio, EUA)



dimecres, 29 d’abril del 2015

Ressenya del llibre de Daniel Arasa La batalla de las Ondas en la Guerra Civil Española

Aquí teniu la ressenya de Juan Franco Crespo, autor del ràdioblog natureduca.com, sobre La batalla de las ondas en la Guerra Civil Española: 


 LA RADIO EN LA LITERATURA:
LA BATALLA DE LAS ONDAS EN LA GUERRA CIVIL ESPAÑOLA
 
“Se puede quitar a un general su ejército, pero no a un hombre su voluntad”
[Confucio]

Autor Daniel Arasa Favà, Editorial Gregal, Maçanet de la Selva, 327 páginas, 2015, info@gregal.cat.

Un nuevo ejemplar de temática radial ha visto la luz y arroja bastante imparcialidad [algo de lo que no andamos sobrados cuando nos adentramos en texto sobre la Incivil] en un mundo donde “todos” barren para su casa.

En algunas reseñas anteriores hablé [mejor decir escribí] sobre libelos o panfletos que, en algunos casos, valieron para dar el doctorado a cualquiera [se desprestigia el doctor y se desprestigia la universidad que da el “papel”]. Hoy tengo que decir que no estamos ante unos hechos novelados, sino “historia” de la buena aunque, como en todas las cosas, a veces se escape la sonrisa o la incongruencia por una pequeña desviación en un tema que levanta ampollas y, más de uno, todavía está dispuesto a batirse los callos.

Ciertamente hay infinidad de matices, pero el autor, el tortosino Daniel Arasa Favà no es un primerizo en el tema de la historia escrita y eso da un plus que contrasta con los “flamantes” doctores que saltan al ruedo sin paracaídas y crean simples panfletos o soflamas sin cuento que nadie debería realizar a estas alturas de la vida, mucho más cuando “es tarea del historiador depurar los mitos, despojándolos de falsos aditamentos” [página 54].

Se trata de un libro sobre la radio que podría encuadrarse dentro de la serie de “la radio en la oscuridad” que décadas atrás nos obsequiaba la inolvidable Radio Nederland aunque, en este caso, teóricamente, todos conocían quién era quien en el problemático mundo hertziano del ruedo ibérico. La dificultad en el tema no deja de ser insalvable y es ahí donde Arasa parece no logra avanzar o simplemente acceder a documentación de otras zonas geográficas donde, reconozcámoslo, no deja de ser una tarea de quijotes y no siempre se sale airoso del envite. A veces es un simple golpe de suerte el que te pone tras la pista, hay bibliografía y datos accesibles que no han sido consultados a pesar de constar en el Archivo de la Generalitat en la mismísima Barcelona [p.e. los fondos PSUC 1936-1977 que, al estar catalogados, permiten una consulta selectiva y ganaría en rigor esta postrera Batalla de las Ondas] o la búsqueda de emisoras que no siempre localizamos pero que se emplearon en publicaciones diexistas, sobre todo las que emitían en onda corta y que se recogían en los listados de las revistas de radioaficionados [sería el caso de Radio Guardia Civil que confirmaba con una QSL que es una joya de su tiempo pues este tipo de tarjetas no son muy frecuentes en época de conflictos armados donde la onda corta demostró su vigencia].

Hay que destacar, y agradecer, la gran cita bibliográfica que abrirá el camino a cualquiera que quiera saber algo más sobre el uso [o mal uso, porque la verdad, el medio no tiene la culpa de cómo el bípedo llamado humano lo utiliza, quizá por eso se estén desmontando en este XXI todas las emisiones analógicas y nos estén llevando, como a las ovejas, al matadero sin darnos cuenta porque con un solo “clic” se puede eliminar de la red lo que se tercie y dejarnos en la penumbra por mucho que nos hablen de libertad mientras nos vacían el cerebro y los bolsillos] del gran invento de la radiodifusión.

Debemos congratularnos por este magnífico aporte que, indudablemente, a muchos les sorprenderá porque no hace concesiones, avisa claramente de sus predilecciones, quizá por aquello de querer nadar y guardar la ropa en una época histórica donde lo políticamente correcto -y con ello la hipocresía y la mentira- arrasó nuestra adormecida sociedad en la que todo son apariencias y se esfumaron los valores [en ocasiones, si los tienes, el sistema se cachondea del ciudadano y para muestra tenemos las compañías de comunicaciones de nuestro tiempo, por no meter en el mismo saco a las escandalosas actuaciones de la banca que, a la que te descuidas, deja a CERO tu cuenta por inactividad y, encima, te pasan la factura por mantenimiento a unos intereses que ríete de los prestamistas y usureros; y todo dentro de la legalidad. ¡Faltaría más!].

Personalmente revisaría [por si hubiera una futura reedición] y puliría alguna que otra incongruencia o redundancia. Por ejemplo ¿tanto cuesta unificar criterios y colocar simplemente Nacionales y Republicanos? Por lo visto sí, y en lugar de una sistematización que facilita la lectura y evita entuertos al lector, el autor usa [o abusa] de nacional, nacionalista [término que entonces tenía una connotación que en nada se parece a la que le damos hoy], franquista [término acuñado tras su muerte], gubernamentales [republicanos], catalanización de personajes o de topónimos [aunque los políticos puedan “blindar lo que les dé la gana”, la lengua tiene sus reglas] que entonces no lo estaban [o ponerlos de las dos maneras], reiteraciones, etc. En definitiva, se podría aligerar el contenido sin perder un ápice de información ni de calidad narrativa, sólo se requiere un ejercicio de síntesis o revisión cuidada de las galeradas.

Me encantó comprobar algunos hechos que me narraron algunas personas que conocí  en los sucesivos paseos por el célebre Frente de la más sangrienta de las Batallas [por cierto los memoriales que se están montando por la zona son buenos instrumentos, pero aún serían mejores si hubiera menos intromisión o revisionismo histórico enalteciendo unos hechos y condenando otros]: la del Ebro. La última vez que estuve por la zona, apenas unos días antes de que apareciera este excelente libro de historia, un abuelo me explicaba [yo estaba charlando con otras personas que nos encontrábamos allí sobre la trayectoria de las balas cuyas huellas, del impacto, aún estaban sobre la pared trasera del Ayuntamiento; personalmente argumenté que las huellas –a más de dos metros de altura- eran de disparos realizados sin ánimo de matar aunque, en un pelotón de fusilamiento, en esos críticos momentos, no puedas negarte y, si lo haces, debes prepararte, de inmediato, para lo peor, así que esas balas a dos-tres metros del suelo eran de aquellos tiradores que no querían tener sobre su conciencia la muerte de nadie] que efectivamente estaba en lo cierto: allí recordaba habían sido ejecutados, en los primeros días de la contienda, en agosto del 36 los que no comulgaban con el estado de cosas en que se desvió de inmediato el conflicto.

En fin que muchos ya no podrán alegar ignorancia en unos hechos sobradamente documentados por el autor, basta una sencilla muestra que nos sirva de referencia en el terreno que nos preocupa, la radio:
-Las emisiones del bando republicano estaban impregnadas de la ideología de los grupos que controlaban las emisoras [página 20].
-Los republicanos tenían las más importantes y potentes emisoras del país [página 21].
-En la zona republicana todas las radios fueron incautadas y en la franquista (sic) no se desposeyó a sus propietarios de su titularidad [página 22].
-La presencia de varios sacerdotes que desde las ondas del bando republicano atacarían a los nacionales. A ellos se refiere de manera especial este capítulo [página 154].
-La vergonzosa orden del Estado Mayor del Ejército Republicano firmada por E. Sáinz: “Todo soldado que abandone o pierda el fusil será pasado por las armas” (conocía a un superviviente de esa terrible condena y la amargura –al sobrevivir al fusilamiento- le acompañó toda su vida) [página 266].
-Los republicanos movilizaron 26 quintas (una cuarta parte del total de los que estaban en el campo de batalla eran por lo tanto menores de edad) frente a 15 de los nacionales [página 265].

Finalmente hay un par de cosillas que no me cuadran cuando el autor escribe que las emisiones al exterior las realizaban en onda extracorta (sic) o cuando cita el Servicio MMundial de la BBC en ¿1937?, que yo sepa ese servicio se creó en 1988 [inicialmente se llamó Servicio del Imperio, cambió a Servicios Externos en 1940, para ser rebautizado como Servicio Mundial de la BBC. Las emisiones en idiomas extranjeros comenzaron en 1938, inicialmente fueron el árabe y el español] cuando se comenzó a emitir las 24 horas en inglés su célebre BBC WORLD SERVICE, hasta ese momento se agrupaba por áreas lingüísticas y/o continentales, por ejemplo Servicio Africano que comprendía no sólo las emisiones realizadas en los idiomas de este continente, sino también las del servicio francés o inglés que estaba concebido expresamente para esa área. En el caso de la lengua de Cervantes era el Servicio Latinoamericano y en un momento de la historia fui acogido en la sede de la prestigiosa emisora británica a resultas del concurso que sobre la boda del Príncipe Carlos realizó la sección española. La incongruencia del sistema es que la BBC tenía una audiencia estimada en los setenta [yo era uno de sus monitores en España] de 300 millones de oyentes al día; hoy con Internet, satélites, infinidad de emisoras de FM en los más apartados rincones del orbe -a veces simplemente no emiten como he comprobado en algún viaje- apenas llega a 150 millones. O sea, la tan cacareada adaptación técnica les ha hecho perder mercado y, además, han dejado huérfanos a millones de personas por la paulatina supresión de idiomas y áreas de destino… ¡Vivir para ver! Por supuesto, la BBC tampoco es lo que era y sucesivos escándalos la han ido bajando del pedestal.

Echo en falta alguna bibliografía [que se me antoja de utilidad], por ejemplo la de las revistas de los Clubes DX españoles que están en la Biblioteca Nacional e incluso publicaciones de radio de la época; algunas publicaciones norteamericanas informaban sobre el contenido, aunque escueto, en algunas emisiones de radio del conflicto; podría incluir aquí las célebres Memorias de Pasionaria que prologase Vázquez Montalbán o algunos opúsculos del SIM realizados en aquella aciaga etapa en que sus servicios estaban ubicados en Barcelona o los célebres boletines de escucha que un día cayeron en manos de un estudioso hace pocos años y que considero [mientras no se demuestre lo contrario] sería el primer material genuinamente DX editado en España. También hubiera sido de interés una mayor aportación gráfica de un medio tan diferente al actual.

Y hasta aquí la reseña del bien ejecutado trabajo de Arasa. Puntúa alto y eso le honra en un mundo de mediocridad. Felicitémonos y felicitemos al autor por este buen trabajo. Gracias maestro por devolvernos la confianza a los lectores [hay un libro de reciente aparición dedicado a La Pirenaica, tan tendencioso, que no logro superar la barrera de la página cincuenta a pesar de llevar medio año sobre la mesa; vaya que casi me dan arcadas cada vez que le hinco el diente y eso que fui uno de los primeros españoles que consiguió la QSL de esa histórica radioemisora “La única emisora española sin censura de Franco” como bien reza la leyenda que lleva la tarjeta inspirada por Picasso]. A estas alturas de la vida uno quiere “calidad literaria” y no “cantidad de soflamas huecas”. Basta de lisonjas y los historiadores a lo suyo: hacer historia, no libelos o panfletos infumables que, a veces, se pagan con los chavos de todos, gracias a que el autor tiene línea directa con la célebre “casta”.

En fin tenemos un libro sobre radio que merece la pena conocer. Sus 20€ es una de esas inversiones que un jubilado siempre se puede permitir aunque lógico sea decirlo: republicanos o nacionales acérrimos no deberían hacerse con él por aquello de tal vez descubrir algo que no les agrade, aunque el autor lo documente y justifique sobradamente.

dijous, 19 de març del 2015

L'escriptora Rosa Nebot parla de Quadres d’una exposició, d’Anna Crusafont



L’autora d’aquesta novel·la ja n’ha publicat dues més i diversos treballs de narrativa, com es pot veure a la solapa del llibre. Des de molt jove, el seu desig era ser escriptora; Escriptora de novel·les, en majúscula. Ara ja ho és. Li ha costat anys, arribar-hi; anys i molta voluntat, perquè el fet d’escriure, i fer-ho bé, exigeix dedicació i constància. L’Anna Crusafont ha aconseguit una cosa tan difícil com és dibuixar personatges diversos d’una gran complexitat i descriure’n l’ànima, fins a arribar a fer-nos comprendre el perquè d’uns comportaments que, d’antuvi, ens poden semblar absurds, potser molestos. Cal llegir aquest llibre per adonar-nos de la gran qualitat literària que ha assolit. Una qualitat que em remet, pel contingut psicològic, a algunes pàgines de Fiódor Dostoievski; o al dramatisme de Lleó Tolstoi; o a les delicades descripcions de Virgínia Woolf; o la sensibilitat de Prudenci Bertrana; o la frescor espontània de Mercè Rodoreda...


Ara, tanmateix, vull destacar determinades característiques de l’obra que us presentem, precisament aquelles que més m’han colpit. Vull remarcar que els personatges principals d’aquesta novel·la són dones, i no és que els homes que hi apareixen no siguin importants, que sí que ho són, fins i tot determinants. Però és a través de les dones que descobrim les vivències a cops felices, sovint dramàtiques, que enllacen i relacionen les seves històries. I l’autora ens les fa descobrir amb la seva acurada i minuciosa descripció dels personatges, no pas ni tan sols del seu aspecte físic, que també hi és. Els sentiments, les cabòries, les sensacions... tot està descrit de tal manera que el lector hi penetra i va descobrint tot allò que conforma la manera de ser i sentir de cada personatge, l’ànima que he esmentat abans. Igualment la delicadesa amb què remarca l’espai on s’esdevenen els fets, que sembla talment una pinzellada  dels “quadres” que l’autora evoca. Fixeu-vos:

«El senyal de la seva vinguda fou un trepig damunt la fullaraca del caminal seguit del xerric del portaló. El so rovellat no la va alertar, no li va predir que aquella tarda no seria una de tantes.»

O una ferida pregona:
«Com si la causa del dolor que va haver d’engolir a còpia de nits sense dormir mai no hagués existit.»

L’eloqüència sense mots:
«Més silenci. El silenci d’una nit distinta. Les restes d’un sopar mal assaborit que semblaven tenir ulls i orelles. Calia escurçar el mal tràngol.»

El cop atordidor:
«La visió aterridora i la música miserable vocalitzada sense canvis de to li van seccionar la pubertat que tot just acabava d’estrenar.»

Una joventut malmesa:
«Aquells anys de la meva vida van ser tan estèrils com els camps en un hivern glaçat quan, per lògica, havien de ser els millors. A dins i a fora meu, tot cridava vida, però jo la vivia dins d’una casa morta, d’una família trossejada.»

Inconsciència:
«Hauria fugit amb ell si no l’hagués enganyat. Ell fou l’ombra que cobrí el món sencer, que esborrà l’antiga vida i l’amor de mare i... fins s’endugués la consciència del bé i del mal.»

Desesper:
«Sense la pietat dels estels, la nit era una onada negra gegantina que ja avançava cap a ella i iniciava l’espiral mortífera. El cel, negre; la mar, negra; l’avenir, negre.»

Record preciós:
«Damunt del joc de taula brodat de margarides, la seva mare havia posat dos d’aquells plats de porcellana que guardava a la vitrina del menjador, i dues culleretes de postres. Les set espelmes ensorrades dins la molla d’un pa de pessic minúscul fet amb un parell de grapats de farina, una mica de llet i un ou...»

Joia de la joventut:
«El seu cos li agradava. El gust era tan pertorbador, tan intens, que es veia forçada a repetir aquell pecat en solitari, una i altra vegada, mentre somniava els petons dels xicots, i com devien ser de sucosos.»

Passió:
«El xerric de la porta de ferro i el feix de llum que es projectà al terra cimentat els hauria d’haver alertat, però l’abraçada arribava al punt on els mortals creiem assolir la condició de deïtat i, naturalment, tota futilesa humana es volatilitza.»

Serenor:
«Asseguda, amb els colzes reposant damunt dels genolls i les mans a les galtes, la seva ment retornava al passat, tot i que els seus ulls continuessin fixos en el triangle d’aigua i de cel, de cel i d’aigua, i els narius aspiressin aquella inefable sentor de terra humida amb golosia.»

L’inici a la joventut:
«Res del meu voltant no m’agradava. Les noies es delien pel sexe i jo trobava patètic tot el que m’explicaven. Més que espavilades, les veia sotmeses. Com les besàvies que les casaven als divuit anys. O sia, que tot el que ambicionaven era allò? Agradar al mascle? Què havíem guanyat? Em sentia malament dins la meva pell i no trobava la manera d’escapar.»

Dolçor benvinguda:
«Ell va arribar, es va oferir tal com era, les circumstàncies en van quedar fora. Una illa florida enmig de l’oceà. Més tard, el vaixell de la vida els va recollir i cadascú va continuar el rumb establert.»

Una escena deliciosa:

«Va obrir la capsa, n’aspirà l’aroma i en pessigà una porció de mixtura que embotí fins al fons de la pipa. De l’estoig de pell tragué un estri d’alumini, un eix rematat amb un peu rodó, que utilitzà per prémer el tabac. Un cop premut, hi va afegir un segon pessic de barreja i es va acabar el procés. Satisfet, es posà la pipa a la boca i, servint-se d’un llumí de fusta, la va començar a encendre i la va aspirar a batzegades fins que la combustió li va plaure. En acabar el ritual minuciós, es recolzà al respatller, estirà el cos i les cames i es disposà a gaudir de la pipa amb el front alçat per contemplar millor l’espiral de fum que, en elevar-se, s’anava esfilagarsant.»


Benvinguda de l'escriptora Rosa Nebot a la presentació del llibre Quadres d'una exposició, d'Anna Crusafont, a la Llibreria Central del Raval.


Barcelona, 25 de febrer de 2015.

dilluns, 26 de gener del 2015

L'escriptora Imma Cabré, Premi Gregal 2013, parla de Quadres d’una exposició, d’Anna Crusafont



Quan vaig tenir el llibre entre les mans, en el primer que em vaig fixar és en la foto de la portada. És un lloc agradable, un paisatge de tardor, un banc davant d'un llac on es reflecteix una arbrada verda, que sembla una invitació a asseure's a llegir un bon llibre. Però quan comences a llegir aquesta història t'adones que aquest banc està pensat per a una altra cosa: serveix perquè l'autora et digui: "Vine, vine, seu que t'explicaré uns quants secrets". Secrets de família. I ja us avanço que no hi trobareu tanta pau com la que sembla despendre aquest paisatge.

La segona cosa que et crida l'atenció, si gires pàgina, és la solapa on apareix la foto i la biografia de l'Anna. Sobretot si et fixes en la data de naixement en plena Guerra Civil, i veus tot el que ha estudiat i ha fet. Em sembla que ha fet moltes coses durant uns anys en els quals les dones tenien certes dificultats per fer moltes coses. Però me l'imagino una dona inquieta, valenta, capaç d'anar contracorrent.

L'Anna Crusafont ens explica uns quants secrets de família, uns quants. Ens exposa les protagonistes, - la Soledat, la Maria, la Lluïsa i l'Anna - com si fossin quadres en una exposició. Són persones que s'obren i que expressen tots els seus pensaments, tots els seus sentiments llargament retinguts. Aquest llibre és una conversa, una gran conversa al llarg de la qual, a mesura que es van verbalitzant els secrets, el lector va descobrint les històries familiars. I no només el lector, sinó les protagonistes mateixes.



Apareixen quatre dones de la família, de quatre generacions que, més que guardar secrets, el que han fet tota la vida és no parlar d'algunes coses que els havien succeït, negar-ne el record, no tant per vergonya o per pudor, més aviat per no fer mal a les persones que estimen. Fins que arriba el dia que pensen que mereixen saber-ho i es decideixen a explicar-ho.

Hi ha molt diàleg, però també molt monòleg interior. Les dones de la família s'enfronten en algun moment o altre amb elles mateixes i aquest enfrontament no és només metafòric. En moments puntuals es troben cara a cara amb elles mateixes i l'autora ho força amb elements que reflecteixen la seva imatge com un mirall, el llac o el vidre d'un aparador. Són instruments que al llarg de la novel·la van apareixent i que forcen que les dones s'hagin de parar, no poden passar de llarg com si no es veiessin. És aquella sensació de mirar-se habitualment fins que arriba un moment que no només et mires, sinó que et veus.


Es parla d'un passat que sembla que les dones de les famílies hagin heretat, tot i no ser-ne coneixedores. Les històries es lliguen de generació en generació, no perquè es vegin obligades a pagar els pecats dels seus avantpassats, sinó perquè dóna la sensació que cada nova generació pren testimoni invisible de l'anterior i aconsegueix fer un pas més cap a la llibertat. Es diu: "Les dones de la teva família materna sempre han necessitat algú. No han triat, potser no han pogut. En la seva condició s'accepta el que ve i llestos". Però això que sembla que una mateixa accepta amb resignació, no es vol en canvi per la filla. Hi ha un moment en què una de les dones afirma que no vol que la filla hereti la misèria moral que ha viscut ella i que es dedicarà a fer-la feliç.

L'estructura narrativa de la novel·la és complexa i quan som testimonis d'una conversa sabem el que diuen els personatges, però també el que pensen d'allò que estant explicant i el que pensen que pot estar pensant qui està escoltant. Tot això, anant i tornant del passat. Tot plegat és com si un cop a dins de l'exposició miréssim un mateix quadre des de diferents angles. 


El paisatge també és molt important al llarg de tota la novel·la. Hi ha dos tipus de paisatge: l'exterior (el llac, la tardor, el bosc) i l'interior (les cases que, d'alguna manera, també són protagonistes). L'Anna té una gran habilitat a l'hora de descriure l'ambient d'una casa d'aquelles de tota la vida. Hi ha moments que tens la sensació que, més que estar llegint un llibre, trobes que t'han convidat a entrar al menjador de casa i que estàs asseguda al sofà escoltant la conversa.

Sobre la casa del llac, on les protagonistes s'estimen especialment, diu: "Quantes vetllades per al record. Quantes rialles. Quants esmorzars de diumenge a la taula de fora. Bones converses. Tràfecs al jardí. Rams de flors damunt la taula alta. Canvis de cortines. Olor de roba blanca. Perfum de lilàs. Tardes manses al llac. Nits de lluna". 

En contraposició a aquest paisatge idíl·lic també n'apareix un de més avorrit, el d'una ciutat petita, de la qual no es diu el nom però que l'autora i jo compartim i per tant, per mi, ha estat fàcilment identificable:Sabadell.

En definitiva, crec que aquest és un llibre tendre i íntim, femení, una novel·la ideal per llegir amb una manta a les cames i una tassa calenta de cafè amb llet. 

Benvinguda de l'escriptora Imma Cabré a la presentació del llibre Quadres d'una exposició, d'Anna Crusafont, a la Llibreria Alibri.

Barcelona, 18 de desembre de 2014.