Cercar en aquest blog

dimecres, 31 d’octubre de 2018


"La mort no té perquè ser trista, o tètrica"
Presentació de la novel·la El cementiri dels vius a Barra Llibre (27/10/2018)


      


Títol: El cementiri dels vius
Autora: Noemí Molinero
Gènere: Narrativa juvenil
Pàgines: 116
Preu: 12,00 €

....................................................................................................................................................................................

La Noemí i jo ens vam conèixer gràcies a en Joan, el seu marit. Amb en Joan fa temps que ens coneixem, a tots dos ens perd l’amor per la paraula justa i ben dita i ens agrada compartir aquesta passió amb tothom. Com que, a més, ens tenim un gran respecte i consideració professional i personal, al llarg de la vida ens hem anat seguint en diferents aventures. I en una d’aquestes aventures, a Vilassar, em va presentar la Noemí.


No hem tingut ocasió de veure’ns personalment gaire sovint, però he de dir que vam connectar molt ràpidament. Gràcies a les xarxes socials hem compartit pensaments i reflexions, ens hem indignat juntes i hem aplaudit juntes els èxits i fracassos dels esdeveniments polítics del nostre país. He descobert en ella una dona forta i sensible, amant de la vida i de la natura; culta, gran lectora i amb unes enormes ganes de viure. Així que puc dir, sense equivocar-me gaire, que la nostra relació s’assembla molt a una bona, tot i que peculiar, amistat.

Per això em va fer molta il·lusió que em demanés de presentar-li el seu darrer llibre, El cementiri dels vius. Per tot això, i per altres motius que ara us explicaré.

El primer és que, com ella, soc des de ben petita una incansable i àvida lectora. Recordo aquells estius interminables d’infantesa i adolescència enganxada a llibres que en alguns casos llegia i rellegia: Juli Verne, Emilio Salgari, Mark Twain, Dickens, però també Sebastià Sorribes i el gran, immens món del Cavall Fort, que ens va descobrir en Benet Tallaferro, en Jan i Trencapins o els Barrufets, entre tants i tants d’altres. Tots aquests llibres llegits de ben jove han deixat sens dubte una gran empremta en mi, i en guardo un gran record, que he reviscut anys més tard amb els meus fills, a qui he transmès tot aquest meu univers i junts n’hem descobert de nous.

Ara, amb la perspectiva dels anys, penso com n’és d’important que s’escriguin llibres pensats per als joves. Però alerta, perquè no és gens fàcil... Cal recordar que no per joves són ignorants, o incomplets. No se’ls ha de tractar amb condescendència, però tampoc escalfar-los el cap amb les reflexions a vegades retorçades dels adults. I la Noemí ha aconseguit aquest equilibri amb aquest llibre, però amb tanta gràcia que si ja no ets tan jove i el llegeixes també t’hi enganxes. El món des dels ulls d’un nen, amb la seva simplicitat i autenticitat, explicada amb un llenguatge molt real, gens forçat.

Un altre motiu pel qual em fa il·lusió presentar aquest llibre és perquè, i això ho puc dir sense desvelar-ne el contingut perquè ja n’heu vist la coberta, els morts no són del tot morts. La meva feina ara consisteix a buscar fosses comunes de la Guerra Civil, obrir-les, analitzar-ne les restes i trobar els familiars d’aquella persona per retornar-li el nom i la dignitat. I no sabeu, allà a la Direcció General de Memòria Democràtica, el que donaríem perquè ens parlessin i ens diguessin qui són, on vivien, què els va passar. I, a banda d’això, a quants de nosaltres no ens agradaria tornar a abraçar aquell ésser estimat que hem perdut i tenir-hi una bona xerrada! Què donaria jo per tornar a tenir una conversa amb el meu avi Josep, o amb l’avi Joan! El caràcter que la Noemí ha donat als personatges «morts» fa que et sembli tan normal que puguin parlar, ballar o riure. I ens fa, fins i tot, envejar la Paula i l’Oriol per poder viure aquesta emocionant aventura!

Vull fer també un esment a la coberta del llibre. No sempre hi parem esment i que en són, d’importants, les cobertes! Sovint ens ajuden a decidir si un llibre pot ser o no interessant. I en aquest cas, reflecteix molt bé aquest tarannà alegre amb què la Noemí ha retratat els morts. Potser no en parlem prou, de la mort, i al capdavall forma part de la vida. La mort no té perquè ser trista, o tètrica.

No em vull allargar més perquè, avui, és l’autora la protagonista. Només vull recomanar-vos que llegiu (i compreu) El cementiri dels vius; estic segura que us agradarà. I Noemí, no paris mai d’escriure. Sé que a tu et fa molt feliç, però és que a nosaltres també! Gràcies!

Mireia Plana 
Filòloga i sub-directora general de Memòria Democràtica

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada