Joan Girbau ressenya "Una sola mirada"

Una sola mirada és la primera novel·la de Mario Merchán Andrés, una novel·la sobre l'amistat, l'amor i la recerca de sentit a la vida. És també una exploració sobre la profunditat de la mirada humana. Però, per damunt de tot, és una reflexió sobre el fet inevitable de morir-se, potser el darrer tabú del nostre temps. 

Per conèixer millor l'obra, us deixem amb una ressenya de Joan Girbau, autor de L'home de la campana.

Títol: Una sola mirada

Autor: Mario Merchán Andrés

Pàgines: 384

Preu: 19,50 €

Compra'l!

El protagonista d’aquesta novel·la (del qual desconeixem el nom perquè mai es diu) evoca la seva vida dirigint-se en un diàleg interior a la Natàlia, el seu primer amor, morta uns anys abans. Al llarg de la narració, el protagonista evoca les vides d’ell i de dos amics de joventut, l’Oriol i en Jordi, tots tres del barri de Gràcia de Barcelona, que tot i haver viscut íntimament units durant l’adolescència, els seus camins comencen a divergir a partir d’un cert moment. El motiu d’aquest distanciament no és conegut en la seva veritable dimensió fins gairebé el final de la novel·la.

Com que els records es fan presents a la nostra ment de manera atzarosa i gairebé mai segueixen cap ordre cronològic, el relat del protagonista en descriure els seus pensaments barreja constantment fets de la seva vida ocorreguts en diferents èpoques i escenaris. Aquesta tècnica és utilitzada de manera magistral per l’autor per mantenir constantment la curiositat i l’interès del lector. Cada fet nou és mencionat sempre de manera succinta i incompleta la primera vegada, i queda immediatament submergit en les profunditats de la memòria del protagonista d’on aflorarà posteriorment en diverses ocasions, cada vegada amb major precisió. Per posar-ne un exemple, la pregunta que li fa en Jordi sobre si ha estat amb gaires dones, és evocada pel protagonista a la pàgina 25 i el lector no podrà trobar-ne una primera resposta (i encara parcial) fins a la pàgina 201.

Com que els tres nois són (com l’autor) del Camp d’en Grassot, al barri de Gràcia, a mig camí de la Sagrada Família i el Parc Güell, Gaudí es fa present a la narració des del primer moment, de manera que a través de les pàgines de la novel·la es pot seguir bastant detalladament la biografia del genial arquitecte, per qui el protagonista sent una profunda admiració. Com que ell (que ha estudiat la carrera d’Enginyeria Industrial amb poc convenciment i entusiasme) ha passat llargues temporades a Ruanda, en la descripció de les seves vivències es pot seguir també la història recent d’aquest país africà, els seus paisatges i els costums dels seus habitants.

El millor que es pot dir de qualsevol novel·la és que els seus personatges són retrats fidels de personatges reals. Doncs bé, la novel·la que ens ocupa compleix aquesta característica amb escreix. Els pensaments, comportaments i reaccions dels seus personatges (principals i secundaris) dibuixen caràcters de persones que cada un de nosaltres podria identificar amb algun conegut. Especialment ben caracteritzat és l’Ananie, xofer del protagonista a Ruanda. I el mateix es pot dir dels personatges principals: els tres nois, la Natàlia, la Sílvia, els fills de la Natàlia i en Pere (l’avi d’en Jordi).

Mario Merchán, l'autor.

La narració, en primera persona, és molt directa, i tot i descriure molt bé els diversos paisatges i escenaris, se centra més en els pensaments, reflexions, estats d’ànim i anhels dels personatges. Durant tot el relat apareixen les eternes preguntes sobre la nostra existència: existeix Déu? Què hi ha després de la mort? Quina és la nostra missió? Té sentit la vida? El protagonista, tot i haver esmerçat moltes hores de la seva joventut a la parròquia de Sant Tomàs, al carrer Roger de Flor de Barcelona, de gran arriba a la conclusió que Déu no existeix. Ens diu: «és una invenció de l’home per calmar les seves incerteses. Ara bé, quan tens una vida acomodada, amb llum i aigua calenta, amb tres àpats al dia, amb fills amb totes les necessitats cobertes, comprens que per a tu és molt fàcil no tenir fe. En canvi, quan et falta tot això necessites agafar-te a alguna cosa per tirar endavant i pensar que algun dia t’arribarà quelcom millor. En veure com viuen els camperols de les contrades rurals africanes, arribaves a la conclusió que devien tenir un estil de vida no gaire diferent al de la immensa majoria dels habitants de Terra Santa coetanis de Jesús; els uns i els altres eren molt i molt pobres i tenien una forta tendència a creure en allò que és sobrenatural».

Les pàgines finals de la novel·la són trepidants i tornen a desvetllar l’interès del lector si aquest havia decaigut en algun moment. Com que està de moda destacar els punts forts i febles de qualsevol proposta, m’he hagut d’esforçar per trobar-hi alguns punts febles. Els que citaré són gairebé ridiculeses sense importància i la seva petitesa no fa sinó posar en valor la totalitat de l’obra.

No m’ha agradat l’ús sistemàtic del pronom qui en les oracions de relatiu adjectives en substitució d’un que o un el qual subjectes. Per exemple, «Em trobava sortint novament al carrer seguint en Jordi precipitadament, qui empenyia un carretó...», en lloc de «que empenyia un carretó» o «el qual empenyia un carretó». L’ús sistemàtic de qui en aquestes frases, tot i ser correcte, sembla arcaic i considero que no s’adiu gaire amb el llenguatge propi d’una persona de Barcelona (el protagonista) de l’últim quart del segle XX.

L’autor sovint adorna la narració amb explicacions científiques dels fets que descriu. Això no és cap punt feble sinó una virtut destacable. Però algunes vegades (molt poques) aquestes explicacions resulten poc afortunades. Per exemple, a la pàgina 156 diu: «Gaudí prescindí de la geometria euclidiana, la que es pot dibuixar amb escaire i compàs, la que s’havia fet servir des del començament de l’arquitectura, i, tot i que no disposava de les eines de càlcul actuals, aplicà una geometria que anava més enllà, la geometria reglada, basada en les formes que imiten les corbes en l’espai pròpies de la natura: el paraboloide, l’hiperboloide i l’helicoide.» Tot i que s’entén què és el que vol dir l’autor, no es pot afirmar de cap manera que la geometria de les superfícies reglades vagi més enllà de la geometria d’Euclides. És geometria euclidiana! Les geometries no euclidianes que van néixer a mitjan segle XIX són les que neguen el cinquè postulat d’Euclides i afirmen que per un punt exterior a una recta passa més d’una paral·lela.

Deixem de banda aquests possibles punts febles, molt subjectius, i diguem sense embuts que estem davant d’una molt bona novel·la que per la seva profunditat i tècnica narrativa. Costa d’imaginar que sigui només la primera novel·la de l’autor.

Joan Girbau

Recordeu que aquest dijous el presentem a Barcelona: