Ara que sembla que ja ha arribat el fred, no hi ha res millor que quedar-se a casa asseguts al sofà, a la vora del foc o amb una manta, i començar a llegir un d'aquells llibres que no pots parar de llegir-lo fins que l'has acabat. Això és el que passa amb Cendra viva, de Maria Vilanova. Us deixem amb el text que va fer servir el filòleg Jordi Dorca per presentar la novel·la.
Títol: Cendra viva
Autora: Maria Vilanova i Vila-Abadal
Pàgines: 202
Preu: 18,50€
Cendra viva, de Maria Vilanova i Vila-Abadal
Va ser amb motiu de la presentació, a Vic, del llibre El món per un forat, i
precisament després d’haver llegit el llibre London is London, quan al meu cap es va anar conformant la idea –la
necessitat, gairebé– d’una novel·la de
la Maria de mena introspectiva, molt psicològica. Vaig pensar: li has de dir. Era
ben bé la mena de novel·la que jo volia llegir escrita amb les seves paraules i
com a continuació lògica de la seva obra literària.
Dit i fet. Sortint d’aquella presentació a la Biblioteca Joan Triadú no em
vaig poder estar de dir-li-ho. Maria, ho veig ben clar, hauries de fer una
novel·la de mena psicològica. Me la imagino intensa, punyent, amb molta grapa, atapeïda
de sentiments. Ho tenia clar com una il·luminació. L'has de fer, Maria, li
vaig. L’has de fer. La seva resposta va ser contundent. Ja la tinc, em va dir. Ja la té
l'editorial, crec que em va dir. Sortirà a Gregal. I vet aquí que el llibre ja
és entre nosaltres.
Cendra viva és, segons el meu parer, una novel·la psicològica.
Però ho és amb matisos. És costumista, tal com diu la Carme Parets en una
ressenya publicada al bloc Quadern de
mots, sols en el sentit que reprodueix les pautes de conducta, les pautes
socials. Ràpida, diàfana, i rica com el llenguatge genuí que ella sempre fa
servir. En algun moment –ho confesso–
em recorda la polidesa de Zola, del naturalisme francès, pel fet que els
sentiments, les passions es destrien bé, amb claredat científica.
 |
| Maria Vilanova, l'autora, i Jordi Dorca durant la presentació a Vic |
Però no és solament això que m’impressiona. L’ús de la primera persona del
present d’indicatiu, tan audaç tècnicament, ens atansa a la veritat de la
protagonista, a la seva voluntat de viure una vida pròpia, lliurement triada.
El text es llegeix vertiginosament. Hi ajuda –segur que sí– l'ús d'aquesta
primera persona. Cendra viva és, en
efecte, una novel·la psicològica. Però plena d'acció, de voluntat d'acció,
sobretot, i d'un desig de viure que topa amb les constriccions socials que fan
al cas. El resultat és, doncs, una novel·la d'acció psicològica, com diria
Helena Bonals, col·lega escriptora.
Cendra viva és, a més, la història d’un setge. Més que
feminista, és una novel·la humana, humanista.
La Josefina, dona nascuda al segle XIX, viu en solitud: una solitud en
companyia, com ho són totes les solituds que el sistema imposa. Un sistema que
es va carregant i recarregant. Varia l'èmfasi. Hi ha modificacions, però el pes
de la història es nota. Les formes de relació social canvien. Però mentrestant,
a escala humana –com diu l'autora– , ens toca viure el que ens toca viure.
Hi ha una mamà (la sogra, una dona horrible, però real) que exerceix el
paper dominant, i ho fa gairebé a distància. Tanmateix, sempre hi ha un fil
d'esperança. La protagonista lluita, podríem dir que encara lluita. Dona
anònima, nascuda el 1895, que lluita pel sentit de la vida.
La cendra viva és això. Això i moltes coses més. També aquesta lluita pel
sentit de la vida. Aquesta porta que
convida a més primavera. Allò no dit. La paraula no dita, allò que no gosem
dir, allò que no gosem fer.
Hi ha, és veritat, uns mossens que se surten de la norma: antisavis, com
diu la Maria. Aire, més aire per anar surant. La sensació arriba al lector. I
una minyona, la Cisqueta, alta i grossa, confident o quasi confident, sobre la
qual rebota el pes de la norma, de la interdicció, de les prohibicions socials.
Hi ha, en fi, el marit bon vivant,
el marit d’aquesta dona jove, atrapada des del segle XIX.
De les seves calaverades a ciutat no en sabem gairebé res. O tot. La Maria Vilanova ho escriu magistralment, això. Ho sabem tot, el que fa aquest home. Però resta en silenci.
I la mamà, tornem-hi, la mamà dominant, mamà de ferro. Fa contrast amb el
papà, home sensible, amb característiques femenines, autèntic pol femení. “Passa’m la sal, Josefina”, diu la mamà. Autoritària, braç executor del sistema
masclista imperant. No sabem si estima o
no... No ho sabem.
Però el final –no el dic–
convida a imaginar més llibres. I tal
vegada a una continuació d’aquest mateix. No ho sé. En qualsevol cas, el futur ha de ser
lliure, de llum en la vida. Que no digui i que no calgui escriure “passa’m la
sal, Josefina”.
Jordi Dorca, filòleg
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada