.jpg)
Com a guanyadora de la segona
edició del Premi Gregal de Novel·la Històrica he volgut llegir l’obra premiada
a la primera edició, Mals hàbits d’Esther Blanco Ribot. D’entrada he de
dir que l’època en què es troba situada, el Cinquecento, ja
m’interessava i, en avançar en la lectura, m’ha anat agradant cada cop més, no
només per la història, que ens parla d’un món de supervivència i corrupteles, amb
bruixes, eclesiàstics i artistes, sinó també pel llenguatge amb què es presenta, propi de l’època, culte, però molt fresc,
gens carregós. L’autora té l’habilitat
de fer entendre una escena o una situació tan sols amb l’expressió d’un
pensament breu d’algun dels personatges, sense grans descripcions ni
reflexions. Un estil que requereix de la complicitat del lector i que
s’agraeix. 
Cada dia quan plego de la
feina i pujo al tren, el primer que faig
és agafar la novel·la que porto a la bossa. Llegir en aquell context
no es fàcil, no us penseu. Hi ha gent que ens obliga a sentir les seves
converses telefòniques sense pietat (us juro que un dia vaig sentir amb pèls i
senyals l’herència que havia rebut recentment la meva veïna de seient). Ens
bombardegen, sense defallir, amb advertiments reiteratius i bilingües pel
servei de megafonia (es veu que hi ha gent que no intueix que pròxima
estació Sant Cugat significa próxima estación Sant Cugat). I, de tant en tant, algun músic, amb més bona
voluntat que tècnica, s’entesta a fer-nos el viatge més alegre. Tot s’ha de
dir: també hi ha molta gent –principalment dones- que llegeixen (amb tota mena
de dispositius, però en silenci, afortunadament!)
M’entendreu, doncs, si us dic
que és d’agrair que un llibre com Mals hàbits hagi aconseguit, en els
darrers dies, ser un refugi per a mi, un lloc on capbussar-me i aïllar-me fins arribar a la meva estació (o
estación, com preferiu).
Imma Cabré
