Títol: Vida oculta de un exiliado
Autor: Manuel Andreu
Gènere: Novel·la
Gènere: Novel·la
Pàgines: 154
Preu: 18 €
Preu: 18 €
Aquests
dies vostès hauran vist per la televisió, o els ho han reenviat per les xarxes
socials, l’anunci d’IKEA. Formulen pregunten a unes quantes persones que estan
assegudes al voltant d’una taula. Són preguntes bastant bàsiques sobre fets de
la respectiva família: quin és el somni no complert de la seva dona, quan es
van conèixer o casar els seus pares, alguna pregunta de l’avi... Qui no ho sap
s’ha d’aixecar i va quedant fora del joc.
Al
final tots queden fora. Ve a mostrar, i a demostrar, que sabem molt poc de les
persones amb les quals convivim i que estimem... No cal dir què passa amb les
altres. Recorda la importància del diàleg, de la relació personal, de manera
ben especial dins la pròpia família.
Anticipadament
a aquest espot televisiu, Manuel Andreu en aquest llibre de Vida oculta de un
exiliado fa un exercici d’això. Ell mateix ho diu: Pensem que sabem
moltes coses d’una persona i resulta que és molt menys d’allò que
pensàvem. Aquest llibre és, essencialment, una mostra d’això.
En un
altre aspecte ens dona la clau del perquè ha escrit aquest llibre. Diu així: «La
vida que dejamos atrás está habitada por sombras, caminos por los que nunca nos
hemos internado y, sobre todo, por misterios que piden a gritos ser resueltos». Manuel
Andreu recupera en forma de novel·la la història d’un exiliat.
És
novel·la, és ficció, però no poques coses són reals en la vida del seu avi que
es va exiliar arran de la Guerra Civil. Però per a fer una narració es planteja
una sèrie d’incògnites: ¿Por qué el abuelo no volvió del exilio en cuanto
fue posible? ¿Por qué abandonó a su familia, su mujer e hijos, huyendo antes de
que acabara la guerra? ¿Qué le retuvo en Francia tanto tiempo? ¿Cómo sobrevivió
durante la Segunda Guerra Mundial? ¿Qué clase de individuo se escondía detrás
de aquel aspecto de persona corriente?
Il·lustracions
Abans
de seguir amb les referències als aspectes literaris vull destacar que aquest
llibre conté unes addicions molt importants de l’autor, específiques, perquè no
aporta pràcticament cap novel·lista o escriptor: les il·lustracions.
Les
ha fet el mateix Manuel Andreu, fent honor a allò que ha estat la tasca
professional d’il·lustrador al llarg de la seva vida. Explica que ja des de
molt petit, la il·lustració, el dibuixar, era una passió. A més, mostra una
gran capacitat. Detalla que mentre els seus companys del col·legi estudiaven
l’arrel quadrada, ell dibuixava. Al llarg de la vida ha il·lustrat moltíssims
llibres i anuncis.
També
ens diu, explicant la seva trajectòria, que ha dedicat la vida a la
il·lustració dirigida a la publicitat, però ara allò que era un art i un
resultat de la creativitat personal s’ha convertit en una ciència complexa,
només apta per a iniciats. Se sent satisfet de quedar ara fora, perquè els
canvis tecnològics van per altres camins.
El
silenci
Torno
al contingut del llibre. Com és lògic, no els desvetllaré totes les dades ni,
sobretot, la trama de la novel·la, però sí que vull dir que al fil de la
narració es van repassant, en uns casos ho descriu amb certa amplitud i en
altres o fa aflorar suaument, una gran quantitat d’elements que configuren la
història del país en el període de la guerra i els anys immediatament
posteriors, tant dins d’Espanya com a l’exili.
En
primer lloc, i com a element especialment rellevant, el silenci de la gent sobre
la Guerra Civil. A la postguerra, a les persones el que els interessava era
sobreviure, tirar endavant la seva família, trobar feina... O no es parlava o
es «passava de puntetes» per no entrar en aspectes conflictius. Eren històries
reprimides. Hi havia fatiga del que havia passat, el que s’havia patit, la por
a les represàlies. Puc exposar la meva experiència en un llibre que publicaré
sobre la història de la guerra al meu poble, que he descobert coses que van
passar a familiars meus, veïns, famílies de nens que jugaven amb mi de petit o
anaven junts a escola, i de les quals mai a les nostres famílies en van parlar.
Temes com:
- Els
assassinats comesos per uns i altres a la guerra, les tortures i fins i tot
violacions per treure informació.
- La
misèria d’aquells temps.
-
L’exili i els camps d’exiliats al sud de França.
- La
Segona Guerra Mundial a França.
- La
resistència a França (a la part sud en bona part protagonitzada per exiliats
espanyols).
- Les
denúncies i maltractaments de la postguerra.
- El
exiliats que simbòlicament es deia que tenien sempre les maletes fetes per
tornar, pensant que Franco cauria d’un moment a l’altre per la pressió dels
aliats guanyadors de la Segona Guerra Mundial.
- L’emigració
que arribava a Barcelona des del sud d’Espanya amb aquelles maletes de cartró o
de fusta.
- Els
mariners de la Sexta Flota americana a partir dels anys 60.
Tot això va apareixent al llibre
de Manuel Andreu, però de manera molt especial el drama de les persones que en
són protagonistes, que es van veient envoltades, involucrades, subsumides,
ofegades, en quelcom que ni ells havien mai pensat, previst ni planificat. Allò
que se’n diu «sin comerlo ni beberlo». Amb un element complementari:
que no hi ha marxa enrere. En el llibre es veu el cas d’ingrés del protagonista
a la resistència.
Desfilen
amb més gran o menor amplitud, amb més o menys profunditat en les seves
intervencions, una sèrie de personatges. Manuel Andreu pretén captar l’ànima de
les persones. Anota elements de la pròpia personalitat de l’autor (del llibre)
que es planteja com actuar quan ha arribat a la jubilació, passant per dones de
zones rurals que voldrien tenir un major protagonisme en la cultura i no quedar
només a la llar com a portadores de les emocions i suport al baró, el
funcionari indolent i dropo que no té interès per fer bé el seu treball i
atendre la gent, i l’altre (altra en aquest cas) que s’hi interessa; la família
que desitja tenir un fill que no els arriba i que el tindran per via indirecta
que no conto perquè ho llegiran vostès; la gent que, com diu, «tiene encallecido el
cerebro» per no voler canviar cap esquema ni adquirir més formació...
Del
llibre destacaria, per fi, dos aspectes de manera especial:
- El valor de recuperar la història per fidelitat als
familiars, als amics. Una història que, penso jo, i en els meus treballs així
procuro actuar, no és per a revenges, ni per a prendre posicions al costat d’un
o un altre..., sinó perquè sigui conegut allò que va passar. En la mesura que
es pugui, també perquè moltes coses mai més no es tornin a produir, malgrat que
sembla que l’ésser humà aprèn poc dels desastres anteriors. Ho veiem en
les guerres.
- Quelcom que és la referència de proemi: mai en nom de res,
ideologia, religió, política... matar altres.
Daniel Arasa
Doctor en Humanitats i Ciències Socials
