Molts ens hem preguntat "I jo, quina culpa en tinc, de tot plegat?"

Si no fóssim en absolut culpables del desgavell que ens ha portat en aquesta crisi, si no en tinguéssim cap responsabilitat... això significaria que tampoc no tenim cap capacitat per sortir-ne.

Aquest breu assaig en troba alguna, de culpa; teva, nostra, de l’autor. I, per tant, conclou que també tenim capacitat per sortir-ne: es tracta de fer les coses de manera diferent i de deixar de creure que cap govern, com uns Reis Mags caiguts del cel, portarà a cadascú allò que vol.

No es tracta, doncs, d’un exercici més d’autoflagel·lació, atès que, al capdavall, del pitjor  de la crisi no tenim més culpa que la d’acceptar les que se’ns imputen; perquè no és cert que gastéssim massa ni que siguem desvagats: l’economia té dinàmiques que, si no s’aturen, configuren tempestes perfectes que deixen al seu pas un paisatge desolador. Fer culpable a qui el vent se li ha endut la casa sembla un escarni afegit.

  

Jordi Angusto (Barcelona 1955)

Economista crític que entén l’economia com la base material de la utopia; és a dir: com la via  de satisfer les necessitats materials de l’espècie humana.

Acadèmicament ha estat professor de Teoria Econòmica a la UAB, professor i conferenciant convidat en altres universitats i fòrums empresarials.

Professionalment ha ostentat càrrecs directius en empreses i entitats de promoció econòmica i foment de la innovació: Barcelona Tecnologia, DSD, Parc Aeroespacial, Centre Tecnològic Aeroespacial de Catalunya i Ascamm, Centre Tecnològic.

És membre actiu del Col·legi d’Economistes de Catalunya, del qual copresideix la Comissió d’Economia de la Innovació.

"Orgues, orgueners i organistes de Gràcia"

És a punt d'aparèixer un llibre especial, un llibre dedicat al món de l'orgue, al món de l'orgue a Gràcia.

L'obra és el resultat d'una iniciativa de Gràcia Territori Sonor. El seu autor, Germán Lázaro, ens ho explica així:

"Aquest llibre neix de l’encàrrec de catalogar els orgues que avui existeixen al districte de Gràcia, així com de parlar sobre alguns orgueners i organistes que treballen o resideixen a Gràcia. Com a conseqüència de les investigacions dutes a terme per tal de fer les biografies dels instruments tractats, van començar a sorgir nombroses dades referents a orgues que ja havien desaparegut, bé destruïts durant els fets de la Setmana Tràgica o durant la Guerra Civil, o bé simplement perquè havien estat desmuntats o traslladats a altres indrets. A més, també van aparèixer un seguit d’informacions relatives a un grup d’orgueners que van establir els seus tallers a la Vila entre finals del segle xix i fins ben entrat el xx, la qual cosa va fer d’aquest territori un nucli cabdal pel que fa a l’orgueneria romàntica catalana. Quelcom del que ja s’havia parlat fa molt de temps, però que avui romania oblidat."

La primera de moltes novetats

Aquesta setmana passada es complien 76 anys de l’inici d’un dels episodis més tristos de la nostra historia: la guerra civil espanyola. Aprofitant l’avinentesa, avui us presentarem una novetat: el que serà el proper llibre publicat per Gregal, disponible a moltes llibreries catalanes a partir del proper mes de setembre.

Es tracta de “El jutge dels cementiris clandestins. Josep M. Bertran de Quintana, 1884-1960”. Els seus autors són Queralt Solé i Oriol Dueñas, dos historiadors especialitzats en el tema de la guerra civil i el franquisme, sobre el qual han escrit ja diversos llibres.

En aquesta obra, Solé i Dueñas realitzen un ampli estudi sobre la tasca desenvolupada pel jutge Bertran de Quintana com a responsable d’investigar i iniciar les accions judicials necessàries en contra dels crims i dels excessos que s’havien produït a Catalunya justament durant els primers mesos de la guerra, l’any 1936.

Tal com s’explica al llibre, fou a l’estiu de 1937, després dels Fets de Maig, quan el govern de la Generalitat decidí posar en marxa aquesta investigació amb Bertran de Quintana al capdavant. El magistrat, per dur a terme l’encàrrec, partí de denúncies de familiars de desapareguts i del coneixement que es tenia que en determinats indrets s’havien realitzat enterraments clandestins. Amb aquestes dades a la mà obrí un sumari amb la finalitat de determinar quantes persones hi havien estat enterrades i qui foren els responsables de tals assassinats.

Uns mesos després, però, va haver d’abandonar la feina que se li havia encomanat. Les pressions que el govern va rebre de partits i sindicats van fer impossible que s’arribés a cap conclusió. Bertran de Quintana s’havia convertit en un destorb a la impunitat amb què actuaven alguns dirigents polítics i se’l va obligar a abandonar les investigacions.

En acabar la guerra s’exilià a França i, posteriorment, a Mèxic, on va viure la resta de la seva vida.

Dos esdeveniments històrics molt importants i alhora tristos...

Avui us presentem la que fins al moment és la nostra darrera obra publicada.

La seva publicació fou al novembre de l’any 2011, i es tracta d’una altra novel·la històrica, una altra ficció amb fonaments reals. El seu títol és “Orquídies blanques a Central Park”, i la va escriure el gironí Jordi Albertí.

La novel·la parteix de les vicissituds de dos personatges  reals, Alicia Esteve Head i  Enric Marco, coneguts públicament per la impostura amb què van protagonitzar uns fets que van aixecar veritable polseguera. Ella fou, fins que va ser descoberta, presidenta d’una associació de víctimes dels atemptats a les Torres Bessones de Nova York quan, en realitat, no hi havia estat mai; ell presidí l’Amical de Mauthausen fins que es descobrí que no havia estat mai en cap camp de concentració nazi. En la trama literària els dos es barregen amb personatges ficticis creant una una història d’amor i d’espionatge a través de la qual l’autor convida els lectors a descobrir les paradoxes de la conducta humana.

Tot i que els impostors van assegurar que el que van fer fou per raons completament altruistes, molta gent −en saber-se cada una de les notícies− es va sentir ultratjada, hi hagué molta disparitat d’opinions i moltes preguntes van quedar sense resposta. Motius suficients, segons l’autor, per escriure aquesta obra.