Entrevista a Joan Lafarga, autor de "El rellotger de Gràcia"

1.    La teva novel·la històrica, El rellotger de Gràcia, narra les aventures de dos personatges principals, ambdós graciencs –un és real i l’altre és fictici–, però que viuen en dos espais de temps diversos. Tenint en compte que les seves circumstàncies també són força diferents –encara que s’acabi trobant una gran relació–, en quin moment, de quina manera i per quin motiu vas tenir la voluntat d’escriure sobre aquest tema?

Vaig entendre que havia d’escriure una novel·la que relligués la Gràcia d’avui amb la Gràcia d’ahir, la fundacional del segle XIX, a l’enterrament d’Albert Musons. Personatge real i molt estimat per tothom que va morir molt abans del que li tocava. Hi ha moments en que l’emotivitat es desborda i jo la vaig transformar en l’energia que em va dur a escriure la novel·la.

2.    Per a l’elaboració de la narració històrica de la novel·la, com vas descobrir la Vila de Gràcia d’aquesta època (segle xix)?

De fet no la vaig descobrir. En certa mesura ja n’era coneixedor. Havia escrit altres llibres que explicaven Gràcia des d’altres perspectives. Això no vol dir que no m’hagués de documentar molt. Quan tractes amb personatges reals no et pots permetre cap anacronisme. Els havia de fer parlar i dir coses creïbles. I situar-los bé en l’espai i el temps.

3.    En relació a la pregunta anterior, vas estar gaire temps recollint tota la informació històrica necessària i plasmar-la en la seva novel·la?

Doncs força. Hi vaig estar tres anys. No sóc escriptor professional i no sempre tens el temps o la tranquil·litat d’escriure amb el ritme desitjat.

4.    Quines opinions recull El rellotger de Gràcia?

El Rellotger de Gràcia és un homenatge al passat que ens ha permès arribar al present amb ganes de tenir futur. És també un reconeixement a moltes persones d’ahir i d’avui. També un cant a l’esforç. No es poden canviar les coses sense esforçar-se. I sobretot una crítica al sectarisme de les ideologies totalitàries. En canvi hi trobem un cant a la llibertat de consciència i de pensament. Això ho encarna el personatge de ficció, Oriol Farguell.

5.    Ens podries explicar alguna anècdota o curiositat relacionada amb l’edició del llibre?

Potser una de concreta no. Però els mesos posteriors de la sortida del llibre em trobava gent per Gràcia que em comentava coses de la novel·la. Vaig entendre que tothom troba coses diferents en un mateix lloc. Vaig parlar amb una senyora que em va dir que el que la va emocionar més era el tractament que feia de la mare d’Oriol Farguell “t’ho dic com a mare de quatre fills” em va expressar.

També gent que el regalava i em demanava que els signés per a gent que ja no vivia a Gràcia. O els missatges per Facebook...Moltes anècdotes.

6.    Sabem que la seva novel·la va tenir molt bona acollida dins l’àmbit gracienc. Ens podries parlar sobre la recepció del llibre i quina sensació vas tenir, de tot plegat?

La novel·la va tenir molt bona acollida perquè explica coses que a qualsevol gracienc (i no gracienc) interessen. Com es va construir el campanar de Gràcia, per exemple. Els personatges històrics que hi surten, alcaldes, arquitectes...i també per relat de la Gràcia d’avui on apareixen coses d’actualitat que poden estar passant a altres llocs. El debat sobre la democràcia participativa, per exemple.

La meva sensació va ser extraordinària. I encara ho és.

I, a més, el fet de ser la novel·la que iniciava el camí de l’editorial Gregal encara fa que la responsabilitat i la il·lusió fos més gran.

Crec que va ser una bona decisió escriure-la i n’estic orgullós.

  

Moltes gràcies per la teva atenció. 

Editorial Gregal

Entrevista a Jordi Angusto, autor de "I jo, quina culpa en tinc, de tot plegat?"

1- Certament, I jo, quina culpa en tinc, de tot plegat? és un assaig que invita a la reflexió sobre la situació actual de crisi que ens envolta, tan a nivell econòmic com social. Quina motivació et va empènyer a escriure l’obra?En certa manera sí que ho és, de continuació. L’anàlisi d’allò que ens fa culpables és, alhora, l’anàlisi d’allò que en cap manera no ho som per molt que ens ho vulguin fer creure. Com per exemple que som gent desvagada i malgastadora, que vam consumir en excés i que en conseqüència ens mereixem la penitència de deu anys d’austeritat.

La mirada de la meva filla, que implícitament em preguntava què havia tingut a veure jo mateix en el desgavell amb que ara es troba ella, quan acaba els estudis i cerca debades una feina on aplicar tot el que ha aprés. Mentre que la generació precedent ens va deixar un millor món, la nostra no pot lluir el mateix mèrit. Mirar d’entendre per què havia estat així, per què se’ns ha girat en contra allò que havien imaginat una conquesta definitives, com ara entrar a Europa, va ser la motivació de l’assaig.

2- Al final de l’assaig ens véns a dir que si tenim alguna de culpa de la crisi és la de “delegar i callar massa”. Penses que cal un canvi de mentalitat dins el conjunt de la societat? Ens parles d’una revolució “d’individus en xarxa”. Ens ho podries explicar?

De fet penso que ja s’ha produït, aquest canvi. Com si allò que jo dic ho hagués pensat alhora un munt de gent. Els bombers que diuen que estan per rescatar persones i no bancs, els jutges que es rebel·len contra uns desnonaments injustos, els indignats, l’assemblea nacional de Catalunya... Una monja que decideix fer política i arrossega amb ella un economista que és com un àngel de la pau. Tots plegats ens hem adonat que la política és massa important per delegar-la en polítics professionals i hem fet un pas endavant. Un pas de gegants que és l’únic esperançador en un panorama que n’ofereix molt poca, d’esperança. I les xarxes socials crec que han facilitat molt aquest pas. La possibilitat de comunicació que ofereixen donen un poder enorme a tots aquells que no tenen altaveus polítics o mediàtics per fer-se sentir.

3- Creus que es pot ser optimista davant el futur?

Ho he dit més amunt: l’únic que permet ser optimista és aquest pas endavant dels ciutadans. La Catalunya Estat, per exemple, no hauria estat mai tan a prop com ho està avui de no ser per l’ANC, un moviment no estructurat que de cop i volta surt al carrer per dir prou. Crec que és un exemple únic de revolució democràtica i, per tant, pacífica, que hauria de ser un exemple a seguir per altres i per evitar l’emergència que en altres llocs està tenint la xenofobia.

4- Ens podries fer un breu avenç del teu nou assaig, I ara què? Es pot dir que un és continuació de l’altre?

Per descomptat, tot això no és cert i cal cercar alternatives a l’austeritat per mirar de sortir de l’atzucac actual. I en aquest segon assaig és això, davant del risc de passar de la crisi a una fallida social, unes propostes de solucions alternatives que, si més no, crec necessari debatre.

Molts ens hem preguntat "I jo, quina culpa en tinc, de tot plegat?"

Si no fóssim en absolut culpables del desgavell que ens ha portat en aquesta crisi, si no en tinguéssim cap responsabilitat... això significaria que tampoc no tenim cap capacitat per sortir-ne.

Aquest breu assaig en troba alguna, de culpa; teva, nostra, de l’autor. I, per tant, conclou que també tenim capacitat per sortir-ne: es tracta de fer les coses de manera diferent i de deixar de creure que cap govern, com uns Reis Mags caiguts del cel, portarà a cadascú allò que vol.

No es tracta, doncs, d’un exercici més d’autoflagel·lació, atès que, al capdavall, del pitjor  de la crisi no tenim més culpa que la d’acceptar les que se’ns imputen; perquè no és cert que gastéssim massa ni que siguem desvagats: l’economia té dinàmiques que, si no s’aturen, configuren tempestes perfectes que deixen al seu pas un paisatge desolador. Fer culpable a qui el vent se li ha endut la casa sembla un escarni afegit.

  

Jordi Angusto (Barcelona 1955)

Economista crític que entén l’economia com la base material de la utopia; és a dir: com la via  de satisfer les necessitats materials de l’espècie humana.

Acadèmicament ha estat professor de Teoria Econòmica a la UAB, professor i conferenciant convidat en altres universitats i fòrums empresarials.

Professionalment ha ostentat càrrecs directius en empreses i entitats de promoció econòmica i foment de la innovació: Barcelona Tecnologia, DSD, Parc Aeroespacial, Centre Tecnològic Aeroespacial de Catalunya i Ascamm, Centre Tecnològic.

És membre actiu del Col·legi d’Economistes de Catalunya, del qual copresideix la Comissió d’Economia de la Innovació.

"Orgues, orgueners i organistes de Gràcia"

És a punt d'aparèixer un llibre especial, un llibre dedicat al món de l'orgue, al món de l'orgue a Gràcia.

L'obra és el resultat d'una iniciativa de Gràcia Territori Sonor. El seu autor, Germán Lázaro, ens ho explica així:

"Aquest llibre neix de l’encàrrec de catalogar els orgues que avui existeixen al districte de Gràcia, així com de parlar sobre alguns orgueners i organistes que treballen o resideixen a Gràcia. Com a conseqüència de les investigacions dutes a terme per tal de fer les biografies dels instruments tractats, van començar a sorgir nombroses dades referents a orgues que ja havien desaparegut, bé destruïts durant els fets de la Setmana Tràgica o durant la Guerra Civil, o bé simplement perquè havien estat desmuntats o traslladats a altres indrets. A més, també van aparèixer un seguit d’informacions relatives a un grup d’orgueners que van establir els seus tallers a la Vila entre finals del segle xix i fins ben entrat el xx, la qual cosa va fer d’aquest territori un nucli cabdal pel que fa a l’orgueneria romàntica catalana. Quelcom del que ja s’havia parlat fa molt de temps, però que avui romania oblidat."