Entrevista a Albert Beteta, traductor de "Dràcula. La novel·la i la llegenda"

Uns mesos després de la publicació de Dràcula. La novel·la i la llegenda, i després d'haver participat a la Setmana del llibre en català 2015, entrevistem el seu traductor, Albert Beteta, perquè ens expliqui com va sorgir la idea de traduir l'obra, quin procés va seguir, quina és la importància d'aquesta obra en el món gòtic...

Títol: Dràcula. La novel·la i la llegenda

Autor: Clive Leatherdale

Traductor: Albert Beteta

Pàgines: 352

Preu: 20€

Compra'l!

1. Albert, com va sorgir la iniciativa de traduir al català aquest llibre?

Tot va sorgir arran d’una assignatura que vaig cursar a la Universitat de Vic. Ens van encarregar un treball que consistia a traduir cent pàgines d’una obra literària en llengua anglesa que mai no hagués estat traduïda al català o al castellà. He de dir que, curiosament, en un principi vaig escollir un totxo d’història que parlava de la guerra angloespanyola de finals del segle xvii. Després de traduir-ne una trentena de pàgines a partir de Google Books, quan vaig decidir comprar-me’l, va resultar que valia més de cinquanta euros; com que no estava disposat a gastar-m’hi tants diners, vaig haver de triar un altre llibre. Llavors, vaig escollir Dracula: the novel and the legend.

Després d’implicar-me molt en l’assignatura i de gaudir molt de l’obra, tan bon punt la vaig acabar em vaig posar en contacte amb l’autor i li vaig proposar què li semblaria traduir-la al català, cosa que va veure amb molt bons ulls; a partir d’aquí, vaig anar traduint el llibre com a passatemps, en vaig elaborar una fitxa de lectura i vaig començar a contactar amb editorials fins que l’Editorial Gregal s’hi va interessar un any i mig després.

2. Què vas sentir quan Gregal va decidir apostar per la teva traducció?

Sincerament, va ser una satisfacció immensa tenint en compte que vaig invertir moltíssimes hores de feina a traduir un llibre, força llarg a més, sense saber si mai s’acabaria publicant. La veritat és que com més traduïa, més em motivava acabar la traducció i més coses aprenia; per tant, era un passatemps productiu que m’aportava molts coneixements tant a nivell personal com professional: d’una banda, perquè la majoria de temes que tracta el llibre em desperten la curiositat; de l’altra, perquè era la primera vegada –i espero realment que no sigui l’última– que traduïa un llibre, la qual cosa per a mi era tot un repte. Tot i així, al cap i a la fi no deixava de ser un passatemps, i el dia que veus que pots compartir amb els demés tot allò amb què has treballat durant més de dos anys i que et valoren la feina que has fet, la sensació és realment gratificant. De la mateixa manera que ho és que familiars, amics, col·legues i coneguts tinguin l’oportunitat de llegir el que has traduït i participin del teu «passatemps».

3. Per què Dràcula. La novel·la i la llegenda?

Realment, quan vaig haver de canviar de llibre vaig començar a buscar una obra més multitemàtica que la que havia triat en primer lloc, la qual era purament històrica. Feia poc que havia vist la pel·lícula Dràcula de Bram Stoker de Coppola, que em va agradar força, i vaig començar a buscar llibres sobre el personatge de Dràcula i els vampirs. Volia una obra variada, que tractés ficció i realitat, història i literatura, juntament amb temes de psicologia, ocultisme, llegenda, tradicions i literatura, i que tingués a veure amb Dràcula i les llegendes de vampirs. També és cert que buscava un assaig antropològic complet, desconegut però rellevant, que, a més de ser interessant i de qualitat, fos capaç d’enganxar per si mateix perquè tingués a veure amb una obra important, i Dràcula és una de les novel·les més famoses de tots els temps, un fet avalat per les vendes obtingudes i per les crítiques que se n’han fet. Vaig començar a buscar obres d’aquest perfil i vaig descobrir aquest llibre, que s’ajustava perfectament al que estava buscant, en definitiva, una obra antropològica que pot interessar a qualsevol persona que gaudeixi de les lletres.

D'esquerra a dreta: Albert Beteta, Jordi Albertí i David Estrada

4. Què comporta dur a terme la traducció d’un assaig que abasta una temàtica antropològica tan variada?

Doncs, d’entrada, temps, paciència i dedicació; sobretot, molta dedicació. De fet, vaig trigar més de dos anys. És clar que, en el meu cas, combinava la tasca amb els estudis i la feina, i com que tampoc sabia si mai es publicaria perquè cap editorial s’acabava de decidir, m’ho prenia amb calma. D’altra banda, tampoc m’havia llegit la novel·la original de Dràcula i, en conseqüència, vaig haver d’aconseguir-la, llegir-ne molts fragments i recórrer-hi constantment per no perdre el fil dels detalls comentats per Leatherdale i per poder contextualitzar i traduir fidelment els fragments que en cita al llarg de l’obra. Així mateix, a causa de la multiplicitat de temes dels quals parla Leatherdale, vaig haver de documentar-me sobre personatges il·lustres, autors literaris, esdeveniments històrics, mites i llegendes, éssers mitològics, emplaçaments geogràfics, etc.

A nivell lingüístic, em vaig trobar amb termes, expressions i conceptes que desconeixia, i curiosament moltes vegades em va passar que sabia el que volia dir l’autor però no trobava la manera d’expressar-ho perquè sonés natural en català. Per sort, vaig comptar amb l’ajuda de molts companys, familiars i amics que van aportar el seu gra de sorra perquè pogués resoldre tots aquests entrebancs i la traducció seguís el seu curs.

5. Deixant de banda la teva traducció, objectivament com valoraries aquest assaig del Dr. Leatherdale?

Des del punt de vista del traductor, que al cap i a la fi és un lector privilegiat, puc dir que ens trobem davant d’un estudi antropològic molt rigorós i exhaustiu. Cal tenir en compte que, malgrat que els dos temes principals del llibre orbiten al voltant dels vampirs i del comte Dràcula, l’obra abraça un conjunt de qüestions molt variades que van des de les bases de les creences ancestrals relatives a la sang fins als detalls més entranyables que van impulsar Stoker a concebre un ésser assedegat de sang a cavall de la vida i de la mort.

En la primera part, Leatherdale recorre el folklore remot i la influència del cristianisme al vell continent per explicar l’obsessió humana per la sang i la creença en els vampirs; a continuació, posa els ulls en la literatura romàntica del segle xix, en què la figura del vampir va tenir un paper clau. A partir d’aquí, i ja en la segona part, l’autor fa una anàlisi profunda i detallada de Dràcula fins a l’últim detall: aprofundeix en els orígens historicoliteraris que la van contagiar –i aquí entren en joc personatges com Vlad Tepes o Elizabeth Bathory–, repassa la vida de l’autor i les experiències personals que el van marcar i que hi va transmetre, empra la psicoanàlisi amb els personatges, posa al descobert els aspectes sexuals i religiosos, troba els paral·lelismes que té amb les cartes del tarot i el mite del Sant Greal, l’enfoca com una crònica sociopolítica de l’era victoriana i, finalment, mostra com el mite de Stoker ha deixat petja davant dels esdeveniments que van marcar la història del segle xx. Si a això hi afegim l’amenitat narrativa de l’autor, que n’esclareix totes les qüestions com si resolgués un crim, basant-se en nombroses i diverses fonts d’informació, penso que la valoració és més que positiva!

6. A qui creus que pot interessar, el llibre?

En primer lloc, el recomano a totes aquelles persones que tinguin curiositat per saber com es va concebre el personatge del comte Dràcula, quins antecedents històrics, literaris i llegendaris el precedeixen, juntament amb tots els elements de què es nodreix la novel·la. D’altra banda, penso que no és un llibre exclusiu per als amants de Dràcula, sinó que és un estudi antropològic que abasta qüestions molt diverses i, en conseqüència, pot interessar a qualsevol amant de les humanitats, qui trobarà una font de coneixement folklòric, literari, històric, psicològic, esotèric, etc. També, i per descomptat, és un llibre imprescindible per a totes aquelles persones que es vegin atretes pels vampirs i, molt especialment, per als fans de Dràcula, els quals descobriran una infinitat de curiositats inesperades entre les múltiples reflexions que fa l’autor basades en els estudis que s’han fet de la novel·la fins a l’actualitat, juntament amb les seves aportacions, avalades per un gran recull bibliogràfic.

7. Aquesta interessarà als amants de Dràcula: per què aquest assaig de Clive Leatherdale està considerat un dels més importants en l’estudi de l’obra mestra de Bram Stoker?

Doncs, segons em va explicar Mercè Samper, una bona amiga i tota una experta pel que fa a Dràcula, l’assaig de Leatherdale és un dels més importants que s’han fet referents a la novel·la per dos motius: el primer, que es tracta d’una obra completa, global i holística en la qual l’autor ens apropa a Dràcula a mesura que dóna sentit a les diverses vessants que componen l’obra, com ara el folklore, la literatura, el context històric i social, la simbologia, la mitologia, l’anàlisi freudià, el marxisme, la sexualitat i un llarg etcètera, la qual cosa ja és innovadora per si mateixa. El segon, és que en el moment de publicació no hi havia gaires obres que fessin llum –si més no, de manera satisfactòria– sobre el mite del vampir literari, de l’autèntic Dràcula. De fet, el llibre va sorgir de la pròpia necessitat de l’autor de donar resposta a les seves inquietuds envers la novel·la.

A més a més, també podem destacar el rigor de Leatherdale, que intenta ser el més objectiu possible amb aportacions ben raonades i documentades; el fet que l’autor begui directament del Dràcula original, la qual cosa es pot evidenciar en el coneixement que té de l’obra o en les cites amb què reforça els seus arguments; i, en darrer lloc, el fet que tot i tractar-se d’un assaig, el llibre manté les característiques de les millors novel·les de misteri, ja que els plantejaments i els reptes constants de l’autor fan que el lector en cap moment perdi l’interès per la lectura.

Albert Beteta

8. Què té Dràcula perquè després d’un segle encara avui segueixi suscitant interès a la gent?

Crec que les causes principals per les quals segueix generant interès és el fet que sigui un ésser de la ultratomba, que s’alimenta de sang, que té un gran poder de seducció sobre les dones i que no se sap gaire com combatre. A més a més, el fet de ser un personatge que habita en un castell ruïnós enmig dels Carpats l’envolta de terror i de misteri. El conjunt de tots aquests atributs el converteixen en la personificació del mal, en l’anticrist, en un vampir apocalíptic i en el vampir per excel·lència. Per consegüent, les seves característiques, els seus actes i el misteri i la por que generen l’han convertit en un mite de la literatura universal com el Quixot, Don Joan o Faust. A banda d’això, penso que Dràcula representa una vessant fosca, immoral i repugnant; una part salvatge, oculta i intrínseca de l’ésser humà que produeix dos sentiments antagònics: el terror i l’atracció. El terror, per motius evidents; l’atracció, perquè en el fons l’identifiquem amb la nostra faceta més salvatge, immoral i deshumanitzada, i també a causa de la nostra fascinació envers el mal i l’ocultisme. Tot aquest pastitx l’han convertit en el personatge de referència de la literatura de terror.

9. I ara et faig la mateixa pregunta, però amb els vampirs: què té la figura del vampir que encara avui dia sigui capaç d’encisar el públic?

D’una banda, tot i que vivim en una societat materialista i mancada de principis espirituals, la mort i la possibilitat que hi hagi alguna cosa després sempre han generat plantejaments i temors a la humanitat a causa del nostre instint de supervivència. Per aquest motiu, el temor ancestral que suposa la possibilitat que els morts retornin de les seves tombes segueix sent un temor atàvic que avui dia encara ens commou quan veiem certes pel·lícules, quan llegim certs llibres o quan escoltem certes històries. En conseqüència, si tenim en compte que el vampir està intrínsecament lligat a la mort perquè viu als llimbs entre el món dels vius i el dels morts és evident que el seu mite no és més que una quimera del nostre subconscient que reflecteix el nostre desig de no envellir i de no ser mortals. Per tant, la seva la figura té més fonament antropològic del que sembla. De l’altra, perquè els vampirs porten a la pràctica els instints més baixos, salvatges i primaris de la humanitat, és a dir, aquells actes, passionals, irracionals i criminals que la raó, la compassió i l’empatia ens impedeixen cometre, com ara violar, matar i sotmetre, per exemple.

En darrer lloc, penso que tot aquest pastitx psicofilosòfic encara pot anar més enllà, ja que avui dia la seva figura es podria atribuir als denominats vampirs psíquics, que són aquelles persones que pel seu caràcter o tarannà tenen la capacitat de produir emocions negatives sobre la resta de manera conscient o inconscient; o als vampirs del pensament que, en el cas d’una societat liberal i democràtica com la nostra, jo definiria com totes aquelles persones que, obeint a certs interessos, s’ocupen de controlar, modelar i censurar el pensament dels altres per tal d’imposar un model de pensament únic a favor d’un món globalitzat, multicultural i de lliure mercat.

10. Satisfet del treball fet, explica’m una miqueta en què estàs treballant en aquests moments.

        Actualment, treballo en una agència de traducció de Barcelona especialitzada en textos de l’àmbit jurídic, i combino aquesta feina amb classes particulars extraescolars de llengua i d’història. D’altra banda, a nivell més personal, estic intentant promocionar l’assaig que he traduït, ja que fins ara no se n’ha fet gaire ressò; n’estic acabant la traducció al castellà –fa uns quants mesos que hi treballo i per sort ja em queda poc– i, finalment, estic buscant editor per a la versió castellana del llibre, que ara mateix és el que més em preocupa. Espero tenir la sort de poder trobar-ne un i tan bon punt tingui acabada la traducció, m’agradaria dedicar-me a algun altre projecte literari, ja que l’experiència de traduir aquest llibre tant a nivell personal com a nivell professional ha estat molt positiva.