Si la memòria no em falla, sempre que he intervingut
en aquesta sala ha estat per parlar de mestres, d'exili, d'educació,
d'història... Avui també parlaré d'història, però serà d'una història diferent.
El meu germà a les alforges, el
llibre que presentem avui escrit per en Paco Jiménez, és una història
entranyable i, al mateix temps, dura sobre el seu germà Pedro, esquizofrènic.
Amb
en Paco, fa molts anys que ens coneixem, de quan érem a la Universitat Autònoma
a la dècada del anys vuitanta. El coneixement es va anar transformant en
amistat quan va venir a viure a Girona. Recordo que em va demanar de fer-li una
passejada per la ciutat; per dir-ho barroerament, de fer-li de «guia» per
conèixer Girona.
A la
universitat gironina hem treballat fins a la jubilació en el mateix
departament, el de Pedagogia, encara que en àrees diferents. Hem tingut càrrecs
de responsabilitat i hem compartit la direcció de la Facultat. Si la memòria no
em falla, em va substituir en la direcció de la Facultat, en aquells primers anys carregats d'il·lusió i
de feina. Hem compartir alegries i misèries en el món universitari.
Amb
el pas del temps li vaig descobrir l'afició a la bicicleta; afició que no
comparteixo. A mi em van la muntanya i les passejades a Empúries. Una afició,
la d'en Paco, que comparteix amb un grup potent de ciclistes que pedalen per
tota la península.
Quan
va celebrar els 50 anys em va convidar, juntament amb altres amics, a
celebrar-ho a casa seva. Guardo dos CD amb l'enregistrament de totes les
cançons que va posar aquella vesprada sensacional. I encara els posem quan fem
un viatge llarg amb la Montse. Allà vaig trobar de nou en Pedro, el seu germà,
que ja coneixia d'altres vegades. Durant la festa vaig estar en contacte
directe amb en Pedro. Encara el veig cantant, es considerava un cantant de
categoria i no se n’amagava. «Millor que en Joselito», deia sovint. I s'ho
creia. En el diari que feia hi havia escrit: «Quiero ir a bailar y cantar en el Molino de Barcelona porque es el
lugar ideal para saltar a la fama».
En Pedro era esquizofrènic. El
contacte amb ell, un contacte vital carregat d'energia, mai em deixava
indiferent. Coneixent la seva peripècia personal d'internaments, de treball, de
crisis... el contacte amb ell sempre em plantejava interrogants sobre la
política sanitària, sobre l'acolliment de les persones amb necessitats
especials, etc.
Quan
en Paco es va jubilar, va deixar pràcticament del tot el món universitari. I va
començar el camí per escriure el llibre que ara presentem. A mesura que
l'escrivia, jo el seguia de lluny a través de la Montse, la seva dona, i en
Pere, el seu cunyat, que trobava a la Facultat quan hi anava per seguir la
pista dels mestres exiliats.
Una
vegada publicat, me l'he llegit d'una tirada. Des del pròleg d'en Guillem, el fill petit d'en Paco i la Montse,
metge, fins als agraïments de les pàgines finals. Un pròleg escrit per un nebot
d'en Pedro que és una excel·lent entrada a la història que seguirà. El vaig
llegir amb una doble curiositat, ja que no coneixia el vessant d'escriptor d'en
Paco. Volia saber què deia i com ho deia. I ara ja us puc dir que em va
enganxar a la primera pàgina.
De
totes maneres, el llibre no és només la història del seu germà esquizofrènic.
És, també, la història de la seva família que, procedent d'un poble de Jaén, a
la dècada dels cinquanta s'estableix a Sant Just Desvern. Un testimoni concret
de les migracions que van viure tantes famílies del sud durant el franquisme.
Moltes
vegades en Paco ha dit que ha escrit aquest llibre «perquè el lector entengui
les peripècies que vam haver de passar el meu germà, la família i els nombrosos
professionals que el van atendre».
Evidentment,
el nucli del llibre gira entorn del seu germà, de la seva vida a Peal del
Becerro, després a Sant Just Desvern, per seguir a Esplugues de Llobregat, Olot
i Girona. Explica la seva vida, les diferents feines que fa, la mili a
Canàries, els primers símptomes de la malaltia, els tractaments sanitaris, la
relació amb els pares i germans, les crisis provocades per la malaltia, els
ingressos al psiquiàtric de Sant Boi, les drogues, el treball a La Fageda, a
Olot, la parella, etc. Nascut el 1943, els primers símptomes se li detecten a
finals del 1970, quan tenia 27 anys. Tota aquesta història va acompanyada de
les explicacions personals d'en Paco, de com l'acompanyava a les visites als
metges, de com el controlava, etc. Una vida que en Paco explica amb detall i,
sovint, amb una visió crítica de la política sanitària del moment, la dels anys
franquistes i també dels de la democràcia.
El
rerefons del llibre és la història del nostre país: la dictadura, les
migracions, la falta de serveis públics, la sanitat...
El
llibre té una originalitat que li dona més força: el seu origen. El títol ho
deixa ben clar. El ciclista Paco Jiménez prepara i anota el que serà el
contingut del llibre que ara presentem pedalant tot sol anant cap al seu poble.
Lliure ja de la feina universitària, es va proposar anar al poble on havia
nascut i havia passat els primers anys de la seva vida. A les alforges de la
bicicleta, hi portava l'indispensable per anar fent camí, per anar fent les
etapes fins a arribar a Peal de Becerro, a la província de Jaén. A cada
pedalada, el cap de ciclista s'anava omplint d'història del germà, del germà
gran a qui en Paco va fer d'assistent, de cuidador, d'assessor, de guia...
però, per damunt de tot, li va fer de germà, amb una estimació que es nota en
tot el llibre.
Físicament,
el viatge el fa sol. Mentalment, no. A més, el contacte amb la família i la
penya ciclista és diari, era el suport moral que l'animava a continuar.
L'autor
del llibre no és només en Paco. Hi ha un altre autor, en Pedro, el seu germà,
gràcies al diari que va anar escrivint durant força anys i del qual en podem
llegir fragments. Un diari dur, d'un esquizofrènic, que llegit ara des de la
llunyania em posa la pell de gallina i m'acosta més a la vida d'aquests que no
són com nosaltres, que sovint toquen una partitura que no és la mateixa que la
nostra.
És un
llibre valent, diu les coses pel seu nom, el que va passar i el que en pensa en
Paco, el que considera positiu i el que no, etc. Un llibre que vol trencar els
estigmes. Ho diu en Guillem, el seu fill, en el pròleg: «Crec que el meu pare
fa una reflexió molt necessària sobre com es va enfocar des d'un punt de vista
terapèutic la malaltia d'en Pedro i crec que aquesta reflexió es pot extrapolar
al tractament de totes les malalties, mentals o no, fins i tot en el moment
actual».
El
llibre és dur pel contingut: els textos del diari d'en Pedro toquen el moll de
l'os i precisament per això és un llibre necessari. L'hauria de llegir molta
gent, no només els professionals de la sanitat o els que tenen algun familiar
esquizofrènic o amb altres situacions semblants. No. L'haurien de llegir els
ciutadans d'aquest país perquè ens desvetlli els sentiments i el compromís per
anar construint una societat en la qual capiguem tots i totes, vivint-hi de
manera plenament humana i digna.
Us en
recomano la lectura. I una vegada l'hagueu llegit, passeu-lo a una altra
persona.
